Són legió els seguidors de la música de Richard Wagner. Hi ha societats wagnerianes arreu del món i Barcelona no podia ser-ne una excepció. Elles i nosaltres estem d’enhorabona perquè s’estrena al Gran Teatre del Liceu "Tristan und Isolde" en la versió escènica d’Àlex Ollé sota la seva marca la Fura dels Baus i la direcció musical de Josep Pons, amb l’orquestra simfònica i el cor del Gran Teatre del Liceu.
"Tristan und Isolde" és una llegenda medieval d’origen cèltic possiblement del segle XII i que té multitud de versions. A la biblioteca de Wagner es podien trobar totes les versions de l’època. Es va compondre entre 1857 i 1859, i a Barcelona s’estrenà el 1899. Es tracta d’una òpera perfecta que ha influït en l’òpera moderna. Tot està relacionat amb l’acord de Tristany que ens està parlant des del principi del final, és a dir, el cercle. L’esfera, dissenyada per Alfons Flores, és símbol de totalitat. Àlex Ollé ha creat una enorme bola de 5,2 tones, l’enorme cercle és el centre de l’univers dels amors prohibits dels protagonistes: Iréne Theorin i Stefan Vinke encapçalen un repartiment wagnerià que requereix un gran esforç vocal, físic i psicològic per estar al cim dels límits de la música tonal: Albert Dohmen, Greer Grimskey i Sarah Connolly. L’esfera gegant es va transformant en les quatre hores que dura l’òpera. Funciona com una gran lluna en el primer acte, els 5.200 quilos basculen i descendeixen progressivament per esdevenir el castell del Rei Marke en el segon acte. En el tercer i últim, es converteix en la gran llosa que carrega Tristany. Al costat de la gran esfera, un altre element que ajuda a buscar el món interior dels personatges és el vestuari de Josep Abril i els vídeos de Franc Aleu projectats sobre l’esfera com si fos una gran pantalla de cinema sobre fons negre.
El tema de l’obra és l’amor en la seva màxima expressió de plaer i de dolor. La crisi del matrimoni burgès. La insatisfacció de les dones. L’obra navega entre l’esperança de l’èxtasi total i el més profund lament de la infinitud dolça i esgarrifosa. El tema romàntic que ja havia aparegut en poemes com "Amor constante más allá de la muerte", de Francisco de Quevedo, un amor impossible a la terra i que es consuma en l’eternitat del cosmos. Isolda interpreta el Liebostod, que representa la quinta essència de la metafísica wagneriana. Llibret i música es confabulen per a delit de l’espectador en una ària llarga i exigent que els espectadors desitgen que no acabi mai.
L’aposta de la Fura dels Baus és per l’espectacle total, d’alguna manera estan rendint homenatge al sentit de l’òpera, un espectacle que va néixer com la culminació de totes les arts escèniques. En aquest sentit aquesta gran esfera simbolitza la totalitat. Ja en els presocràtics, esfera equivalia a infinit. L’esfera s’identifica amb el globus, amb els cossos celestes, ho entenem com l’al·legoria del món, de l’univers i de l’amor.
