Finalment s’ha encarrilat la resolució d’un dels afers més desgraciats que ha viscut la ciutat els darrers anys: l’elecció del síndic municipal de Greuges. Ara ja tenim quatre candidats validats i, a través d’un procés dit participatiu, el 14 de desembre podrem anar a votar i escollir.
Noti’s que he dit un afer "desgraciat", i no greu. De problemes greus rai, que la ciutat en té tants com vulguem. Però aquest ha estat sobretot desgraciat en molts sentits. Primer, per la incapacitat de resoldre el relleu de l’última síndica, Isabel Marquès, que havia realitzat un treball exemplar amb una dedicació total. Un injust final agredolç després d’una sindicatura brillant, que havia estat considerada exemplar pel mateix síndic de Greuges de Catalunya. Tot van ser allargaments innecessaris i incapacitat per aprovar una revisió del reglament que s’havia preparat amb molta cura.
Després, va venir el desastre del sistema d’elecció a través d’un procés participatiu que, tot i l’honestedat amb què van actuar tots els candidats -per cert, molts dels quals excel·lents-, sembla que formalment no oferia prou garanties. Sempre quedarà el dubte de si els qui van impugnar el procés haurien fet el mateix en cas d’haver col·locat el seu candidat. Però deixem-ho estar. Desfer l’embolic del desastre també va ser inútilment llarg i confús. I refer el procés, inexplicablement complicat. Temps, diners, energies i il·lusions malbaratats.
Inevitablement, la figura de la sindicatura ha quedat ferida. Es tracta d’una peça fonamental a l’hora d’extremar les garanties que el ciutadà ha de tenir davant d’una Administració que, tot i el seu bon funcionament, per la seva magnitud, de tant en tant mostra imperfeccions, comet arbitrarietats i necessita cops d’atenció. És un gran instrument per assegurar la màxima qualitat democràtica de qualsevol país, ciutat i institució pública. I, haver-la tingut aturada tant de temps, l’ha fet recular respecte del lloc que anava ocupant entre els terrassencs. Ara caldrà tornar a prestigiar la sindicatura, a tornar-li a fer un lloc a la nostra agenda i a la nostra ja prou feble cultura democràtica. Esperem que, ni que sigui modesta en la despesa, un cop escollit el nou síndic o síndica, es faci una bona campanya de visibilització de la seva figura.
L’altra qüestió que caldrà revisar és si el sistema d’elecció a través de la dita participació popular és el més adequat. I la resposta la tindrem en el grau, precisament, de participació. No avançaré la meva sospita. Però sí que insistiré en tres idees de caràcter general, per a aquest cas i d’altres de semblants. Primer, si la participació popular és escassa, fàcilment la decisió és manipulable per petits grups d’interès organitzats. Dos, si els criteris per a l’elecció d’un candidat són més de capacitat tècnica que representativa, un concurs de mèrits sempre serà més adequat. I, tercer, si realment es tracta d’una figura amb valor representatiu que cal elegir democràticament, llavors caldria integrar aquest procés en les eleccions municipals. Unes eleccions en què, a més, caldria escollir per separat l’alcalde i els representants dels partits, i on caldria afegir, a més de la sindicatura, altres institucions com el consell escolar, un consell del transport públic o un consell de civisme, entre d’altres. I, és clar, els referèndums locals que fossin recomanables.
De moment, però, que d’una vegada es posi la sindicatura en marxa!
