Es veia venir. El fracàs de no adjudicar l’EMA (Agència Europea del Medicament) a Barcelona ha suposat una garrotada en tota regla. Després de les rialles han vingut les ploralles. Sonen a música celestial els laments de la carpa política. Passo per PP, PSC, C’s, ERC, Comuns, PDeCAT, etcètera. No accepto de cap manera les "pilotes fora" dels qui creien que guanyaríem sense baixar de l’autocar. Però tampoc l’amanerament potser cínic/sorneguer dels que, a hores d’ara, potser amaguen la rialla dessota el nas.
Ho diré d’altra manera. És evident que hem pagat les conseqüències destraleres d’un procés secessionista molt mal trampejat i ordit. En aquest entrellat, la suma de la DUI, l’aplicació de l’article 155, l’empresonament de deu persones (vuit consellers de la Generalitat i els dirigents d’ANC i Òmnium) i l’exili d’en Puigdemont i quatre membres més del seu govern han derivat en una fase lapidària. Per a mi, reflecteix/dibuixa la situació més que al mil·límetre: entre tots la van matar i ella, tota sola, es va morir. Així de clar!
Gairebé gosaria dir -tant de bo que m’equivoqui !- que ja tremolo bo i pensant en el Mobile World Congress de 2019. Per tant, que no vulguin vendre’m berenars de duro. L’afirmació que totes les administracions anaven a l’uníson em produeix una sensació ambivalent. D’una banda, em fa plorar. De l’altra, m’arrenca un somriure. Costava molt poc fer-se una fotografia tots plegats la ministra Dolors Montserrat, l’alcaldessa Ada Colau o en Jaume Collboni i el conseller Toni Comín. De res no ha servit.
M’importa un rave tota la parafernàlia. Amb la que ens cau a nivell econòmic, només ens valia una cosa: guanyar el nomenament. Sí o sí. No precisament caure en la primera votació. Costaria poc desgranar el munt de beneficis financers i laborals que se’n derivaven. Fins al punt que, entre totes les viles aspirants, Barcelona era l’única que garantia seu física concreta: el pirulí de la famosa torre Agbar. La votació ha seguit el mateix protocol que el que se segueix al festival d’Eurovisió. En el benentès que una cosa és perdre aquest esdeveniment musical de fireta (com alhora ho és la pròpia "Operación Triunfo") i l’altra és quedar-te amb un pam de nas. Fer el ridícul… Com deia a l’inici, tanmateix, d’on no n’hi ha, difícilment pot rajar.
