Perdem massa temps somiant, fent castells que, en definitiva, no ens deixen construir el nostre benestar emocional. He de tenir més consciència del que sóc, de qui sóc i de com sóc. Acceptant amb alegria aquesta base existencial trobaré un ferm fonament per ser feliç. La vida és força quotidiana i té poques coses que surtin d’una mal anomenada «normalitat», per això, sovint, no hi ha res del que ens passa que ens cridi especialment l’atenció. I simplement anem passant, anem fent o, com diu molta gent, «anem tirant». Ens hem acostumat a existir com si fos el més normal, com si no tingués res d’extraordinari, i això ha fet minvar la nostra capacitat de sorpresa.
És urgent recuperar la capacitat d’admirar-nos per les coses, per la vida, pel simple fet de ser vius. Aquesta admiració ens farà adonar de moltes coses que ara no som capaços d’apreciar ni de viure, perquè les cobrim com si fóssim un erm i no tenim l’ànim de mirar el que aguanta el nostre ésser i la nostra vida.
Quan ens falla la base de la vida sempre busquem les solucions en la perifèria, a l’exterior, en els altres, i no sabem veure que en la majoria dels casos les respostes són en nosaltres mateixos. Perdem massa temps somiant, projectant il·lusions, fantasies, ideals de perfecció que creiem que són la base de tot i que, en definitiva, no ens deixen construir el nostre benestar emocional perquè són causa de molts desenganys i frustracions. He de tenir més consciència del que sóc, de qui sóc i de com sóc.
Acceptant amb alegria aquesta base existencial -com diu el doctor Alfred Rubio- trobaré un fonament ferm, una plataforma adequada per convertir en realitat totes les possibilitats reals que hi ha en el meu ésser i utilitzar en el meu creixement totes les potencialitats que m’ofereixen els esdeveniments i les persones que m’envolten… Convé recuperar la «saviesa del viure». La paraula "saviesa" ve de "assaborir". Cal, per tant, aprendre a assaborir les coses, des de les més vitals i importants fins a les menys significatives. Cal aprendre a percebre i paladejar el que sóc. La nostra cultura ha perdut la facultat d’assaborir la vida, l’amistat, la fraternitat, el temps de l’oci, els fills, els pares, els avis, etcètera; indiscutiblement, ha perdut la capacitat d’assaborir el nostre ésser i la nostra existència. L’adult ha de gaudir de l’existència, ha de prendre consciència d’aquest fet i li ha de posar nom. Aquest adonar-se del fet que existeixo ens deixa un pou d’alegria que ens mou a viure aquesta vida amb més plenitud.
