Sense treball o amb un que amb prou feines permet arribar a final de mes. El mercat laboral ha experimentat en els últims anys un augment de la precarietat laboral alarmant des de l´inici de la crisi econòmica l´any 2008. Així ho denuncia l´Índex de Treball de Catalunya, que analitza la situació dels treballadors des del 2006 fins al 2016.
Aquest estudi, presentat a finals d´aquest mes d´agost, destaca que, tot i que la contractació ha augmentat durant aquests anys en valors absoluts, la quantitat no va acompanyada de qualitat en l´ocupació que es crea. Així, el que més prolifera actualment són contractes temporals o a temps parcial, amb un increment de la contractació a través de les empreses de treball temporal (ETT), la subcontractació i les empreses multiserveis, tal com denuncia el sindicat UGT.
L´informe destaca que la contractació temporal en els darrers vuit anys a Catalunya s´ha incrementat un 24,5% i que els temporals de durada igual o inferior a un mes, un 70,4%, mentre que els contractes indefinits han disminuït un 11,7%. En dades absolutes, això vol dir que hi ha 514 mil contractes temporals més que fa vuit anys. I gairebé 50 mil d´indefinits menys. Així, l´any 2016 es van signar 48 contractes per cada aturat que va sortir de les llistes de l´atur.
Però, quin és el perfil de població més vulnerable en aquest sentit? Segons explica el professor d´Economia Aplicada de la UAB, Albert Recio, les dones i els joves són els col·lectius més afectats. Destaca però que “els graus són diferents, perquè la precarietat més gran la pateixen les dones immigrants”.
Reforma laboral
Cal saber però com s´ha arribat fins aquí. Segons Albert Recio, “hi ha hagut un continu de reformes des dels anys 80 fins a l´actualitat que ha permès a les empreses canviar les seves polítiques i per tant poder adoptar solucions que els surtin molt més rendibles, a elles. D´altra banda, les orientacions de les polítiques econòmiques (per part del Fons Monetari Internacional o la Unió Europea, per posar un exemple) han ajudat a promoure aquestes polítiques que finalment ajuden el fet que la precarietat laboral vagi augmentant.”
L´última d´aquestes reformes va tenir lloc l´any 2012 i va ser una “continuació de les anteriors”, afirma Recio. “No és una situació que només s´hagi viscut a Espanya, però aquí ha tingut més importància perquè històricament som un país amb un grau d´atur elevat, i l´atur justifica les reformes”, explica el professor d´Economia de la UAB, qui afegeix que “l´última reforma va incidir sobre un aspecte que fins ara era l´únic que podia mantenir una certa base de drets: la negociació col·lectiva. A partir d´aquí s´intenten trencar tots els mecanismes que garanteixen a la població estar coberta amb els convenis col·lectius. A més, és molt difícil com a treballador poder defensar els teus drets si formes part d´una empresa subcontractada”.
De primera mà
A més de la subcontractació, un altre dels fets que més preocupen és l´augment de contractació a través d´ETT, que ha augmentat un 36,3% des del 2008. A més, els contractes que han realitzat aquestes empreses de durada inferior o igual a un mes han crescut un 88,9%.
Una situació que coneix molt bé J.G.L., una jove de 34 anys que treballa subcontractada per una empresa farmacèutica. “Vaig entrar a treballar en aquesta empresa fa cinc anys a través d´una empresa de treball temporal. Al cap d´un temps, aquesta empresa es va externalitzar i vaig haver de presentar-me de nou a una entrevista –en aquest cas davant de treballadors de l´empresa d´externalització– per poder mantenir un lloc a la farmacèutica.”
Actualment J.G.L. té un contracte indefinit que va firmar a principis d´any, però amb una jornada laboral reduïda de 35 hores setmanals. El seu sou no arriba als 800 euros, i amb això ha de mantenir la seva família. A casa són el matrimoni i els dos fills, però el marit també té una feina precària amb un sou baix i només treballa quan li surt una feina.
Per a Mari Tovar la situació és similar. Treballa com a dona de la neteja en una empresa especialitzada. Fa 35 hores a la setmana i compta amb un sou d´uns 900 euros al mes, aproximadament. Això sí, té un contracte indefinit que, almenys, li aporta una mica de seguretat. Però, amb un sou tan baix, arribar a final de més li resulta molt complicat. “Amb els diners que guanyo haig de pagar la hipoteca, els subministres i altres despeses fixes que tinc. Per tant haig d´esprémer el sou al màxim i no puc permetre´m cap caprici”, explica.
Per a F.A.C., la situació és encara més complicada, especialment perquè està separada i té a càrrec seu dos fills i la mare, de 82 anys. Tot i que ja fa 10 anys que treballa com a caixera en un supermercat amb un contracte fix de 40 hores setmanals, que li aporta un sou de 1.000 euros, això és molt poc per poder mantenir una família ella sola. “Amb el que cobro he de pagar la hipoteca, els subministraments, els impostos, l´assegurança de la llar i altres despeses fixes que sumen uns 700 euros. La resta és per poder menjar, vestir i para de comptar”, confessa F.A.C.. Per tant, s´ha hagut d´oblidar de qualsevol caprici i ha hagut de renunciar a moltes coses per poder fer front a totes aquestes despeses. “El pitjor a què he hagut de renunciar ha estat a la calefacció. A més, la roba, tant meva com per als meus fills, la demano a qui en tingui per donar o llençar. I sempre que puc, compro ofertes de menjar a punt de caducar”, relata. Tot i que està buscant feina per millorar la seva situació, afirma que el mercat laboral actualment està molt complicat, i trobar una feina “digna” sembla gairebé impossible.
Quelcom que també li passa a la Consuelo del Valle. Ella és maquinista de calçat i està buscant feina d´aquesta professió, però no en troba. “És molt complicat trobar feina en un mercat com l´actual. Es demana molta experiència i a més, a una persona de la meva edat (58 anys), és molt difícil que l´agafin, sobretot perquè ja estic a prop de la jubilació”, explica la Consuelo. Actualment treballa en una ortopèdia de Barcelona, on només fa dues hores al dia (deu a la setmana). Amb això cobra 200 euros, que se sumen als altres 200 que rep de prestació d´atur. “Tinc aquesta feina perquè fa molts anys que treballo a l´ortopèdia i se m´han quedat. Però, si no fos per això, estic segura que no tindria feina. Des de setembre de l´any passat, almenys, ja sóc fixa”, exposa.
No obstant això, amb 400 euros al mes pot fer molt poca cosa. “Just pago la hipoteca, els subministres i el menjar. M´haig d´estar de moltes coses. Per exemple, gairebé no compro roba. I, si ho faig, és una peça d´uns 20 euros màxim que he de pagar a terminis perquè no puc pagar-ho tot de cop. He de renunciar a moltes coses”, confessa la Consuelo.
Conseqüències personals
La situació relatada per aquests quatre testimonis afecta més de quatre milions de persones a tot l´Estat espanyol. A escala local, a la ciutat de Barcelona s´ha realitzat un estudi amb dades de 2015, en què es fa públic que del 2010 al 2015 el nombre d´assalariats amb contracte temporal va augmentar un 10%. També mostra que això varia molt segons els col·lectius laborals, ja que oscil·la des de valors propers al 10% en sectors com la indústria, el comerç a l´engròs, el transport i les finances fins a més d´un 50% entre els joves. A més, el percentatge d´assalariats temporals és més gran entre les dones (23,6%) que entre els homes (21,9%).
Tot plegat comporta una precarietat que va més enllà de la laboral. “Una situació de precarietat laboral comporta inseguretat vital que genera tenir vides econòmicament trencades. A partir d´aquest fet, es creen desigualtats socials i una inseguretat que acaba comportant efectes en la salut, en l´estabilitat econòmica i també provoca més fracàs escolar (ja que els nens que tenen pares amb treballs precaris també en queden molt afectats).” Així relata l´economista Albert Recio el preu social i emocional de la precarietat laboral.
Un relat que ratifiquen tots els testimonis. J.G.L. explica que “tinc una gran sensació d´inseguretat i incertesa perquè no sé si podré arribar a final de mes, si podré donar el bàsic als meus fills, si la situació es complicarà encara més el dia de demà. Això és molt dur i a més també crea tensions a casa”. F.A.C. també confessa que és una situació que “crea molta angoixa, especialment quan has de dir que ´no´ constantment als teus fills”. La Consuelo també se sent “molt angoixada i amb una gran sensació d´incertesa, ja que d´aquí a uns anys em voldria jubilar i necessito uns mínims. A més, també és una situació que em fa enfadar molt, sobretot quan veig que per més que busqui feina no hi ha manera de trobar-ne”.
Una situació que totes aquestes persones esperen que millori però que no veuen clar que això pugui arribar a passar. Almenys no en un futur pròxim. “Si volem que això millori necessitem que les empreses siguin les primeres a posar de la seva part. Aquestes han de ser conscients de com està la situació actual i oferir contractes que donin estabilitat i amb un sou mínimament digne. I que no només busquin joves per pagar poc, perquè la gent gran tenim més responsabilitats econòmiques i unes despeses més elevades. I tenim dret a viure bé, amb un bon sou i bona feina”, remarca Consuelo.
Tal com apunta el professor d´Economia Aplicada Albert Recio, “caldria regular el mercat d´una manera diferent, donant més drets als treballadors i equilibrant molt més les condicions laborals. D´altra banda, els treballs que són més curts en el temps haurien de compensar-ho i, per tant, haurien d´estar més ben pagats. No obstant això, es tracta “d´un problema de visió econòmica i social que és necessari que es refaci però que no canviarà a curt termini”.
