Ens has deixat fa tres dies. Massa d’hora. Havíem treballat plegats. Mai no he conegut ningú més amb el teu nom. És ben peculiar i alhora bonic. En allò que "los más viejos del lugar" coneixíem com a Castella la Vella -que, per a mi, també és molt bella- hi havia pobles amb el costum original de posar el nom del sant del dia als nadons. Desconec si és aquest el teu cas. Si més no perquè no sé els orígens dels teus avantpassats.
Reconec que sempre et veia reservat, introvertit i sensible. Com si fossis llop solitari, amb tot el respecte. Una mica al tall del teu patró, figura eremitana destacada, estaves en el teu perfecte dret. Només faltaria. A favor teu, cal dir que els teus carismes superaven -de llarg- aquesta possible rèmora. Malgrat tot, tal vegada et va perseguir un punt de mala sort. Tenies el tarannà pencaire/comercial. Vas esmerçar moltes hores a Caixa Terrassa. Un mal company -mai més ben dit- et va ordir una trama o vés a saber què. Et vas haver d’empassar injustament el paquet o "marrón" que se’n derivà. No em cap el més mínim dubte que tot plegat tingué influència en la teva salut trencadissa. Et teu ritme vital. Costa de dir-ho, però realment penso que fou així.
A partir d’ací, al teu entorn difícilment encaixaves les peces quan pertocava. Tenies tot el dret a gaudir d’una vida adient. Te la mereixies. Gairebé sense adonar-te’n, passaves fàcilment de l’eufòria a la tristor. Aquest fet no guarda lligam amb episodis de la vida real. Dit d’altra manera, no sol ésser reactiu. No ve pas subjectat a la interrelació de causa que provoca químicament l’efecte.
Àdhuc ignorava que éreu deu germans. Una bona colla. Tots et feien pinya. I diu molt a favor d’ells. No ho dic pas ara volent-te retre cap homenatge. A cadascú, el que li pertoca, en justícia. Una cosa no treu l’altra. I, a ésser possible, millor en vida!
És ara -que acabes d’emprendre un llarg viatge- quan podràs descansar. Te’l desitjo cofoi en tots els sentits. Com diu el cançoner, quan arribis a meta: "Deixa córrer el riu! (Let the river run!)".
