Els alumnes es sorprenen d’allò més amb les xifres esfereïdores sobre el nombre de detinguts, castigats i condemnats a diferents penes o execució en els primers anys de la postguerra als nostres pobles i ciutats. En el cas de Terrassa, sembla increïble que centenars de persones fossin detingudes i haguessin de passar, sí o sí, per les dependències del carrer de Sant Pau on hi havia els serveis d’Informació de Falange. Els explico que aquell gris/desgraciat període comptava amb un nombre important de col·laboradors que informaven les autoritats sobre els moviments i accions "sospitoses" de veïns i ciutadania en general. La delació és una de les pràctiques més denigrants que hom pot dur a terme i que explica moltes situacions, misèries i tragèdies de la història en general i de la nostra en particular. Hi ha pobles on encara es pregunten qui va delatar l’avi o el germà a l’inici, durant o al final de la guerra. Aquest macabre esport no té fronteres sobre la tipologia de practicants. En els primers mesos de la Guerra Civil es denunciava per tenir una ràdio a casa o per la sospita d’haver-hi algun emboscat en alguna casa del mateix carrer. En acabar la guerra i enmig d’una embogida repressió, meticulosa i organitzada, es podia patir la denúncia per anteriors vinculacions polítiques o per no palesar el corresponent afecte i interès per la simbologia i pautes del moment: aixecar el braç, himnes, gestos patriòtics… Els que teniu una edat potser ho recordeu.
Aquesta història, de centenars de petites i desgraciades anècdotes, cal també explicar-la sense cap mena d’embuts per poder entendre moltes altres coses. Sense l’existència d’una delació generalitzada no es pot analitzar l’embranzida i arrelament del nazisme o la connivència i complicitat que es va generar per part d’un sector de la població francesa durant l’ocupació dels alemanys. Les autoritats i forces d’ocupació necessitaven tota mena d’aliats anònims per dur a terme el seu discurs de conquesta i venjança. Per sobreviure (!) o per d’altres impresentables motius hi ha persones sense escrúpols que s’apunten a l’exèrcit de confidents i delators que ajuden/organitzen les detencions i encenen el foc de tota mena de tortures i interrogatoris. No fa massa dies he trobat en el marc de la meva recerca tot un plec de fitxes de suposats agents contra la blasfèmia a la nostra ciutat. Els agents secrets, o no tant, disposaven de la corresponent acreditació on hi havia la seva fotografia i dades personals. Aquesta espècie de carnet, com el qui va a la piscina o a la biblioteca, els reconeixia com a agents legitimats per denunciar tota persona que digués alguna paraulota o frase inapropiada. Aquella brigada antiblasfèmia disposava de tota una campanya publicitària que donava suport a la persecució dels malparlats. Així doncs calia anar amb compte amb el que es deia perquè si no els amics de Falange t’explicarien un conte o potser més d’un, ja que la nostra llengua també estava prohibida en retolacions i converses en públic i el plec de multes i sancions no deixava de créixer. "Habla en cristiano", poca broma! Sort que els temps han canviat o així ho desitgem.
