Aquesta obra que hem pogut veure al Teatre Romea de Barcelona és el fruit d’una investigació entorn a "El laberinto mágico", un conjunt de sis novel·les escrites per un dels escriptors que més han reflexionat i escrit sobre els tres anys de la Guerra Civil espanyola, una prosa escrita a l’exili (de 1943 a 1968) i des del record del viscut. Nascut a París el 1903, de pare alemany i mare francesa, Max Aub arriba a Espanya el 1914 i, com tants, surt cap a l’exili el 1939. En aquesta peça es barregen els morts i els vius, la ficció i la veritat. Les pors i les esperances d’una societat que va viure i va compartir, el protagonista d’aquesta obra és tota la societat, és una obra col·lectiva de vides que s’entrecreuen com un gran rusc.
Mònica Boromello signa l’escenografia que és com un immens forat negre amb sacs de terra als costats i la densa matèria al centre. Veiem Durruti (Jorge Kent) que col·loca els seus soldats per les Rambles de Barcelona. Un metge travessa el foc creuat. Després vam saltar a València, on un grup d’actors de la companyia el Retablo ens explica com moriran tot jugant a tibar de la corda. Tornem a saltar aquesta vegada a Madrid, concretament a la Casa de Campo, on Jacinto (Alfonso Torregrosa), milicià, de la brigada dels perruquers, manté un divertit partit dialèctic castís amb la seva dona, la senyora Romualda (Marisol Rolandi).
Barcelona, Cap d’Any del 1937, cafè convertit en el cabaret l’Or del Rhin, on l’estrella del cabaret és Lola Cifuentes (María José del Valle), espia com Mata Hari. Interrogatoris polítics com el que es fa a Teresa Guerrero, actriu franquista (Ione Irazabal). Acabem al port d’Alacant, l’1 d’abril de 1939, esperant els vaixells que mai van arribar per exiliar els fidels a la República. Max Aub va morir a Mèxic el 1972, a l’exili, la seva passió el va portar a tenir una condició testimonial sobre el que passa, va ser un cronista del seu temps. A la vista de la trista democràcia en la qual vivim, necessitem més que mai aquest tipus d’intel·lectuals, que posin sobre l’escenari no incidents novel·lescos ficticis, sinó que denunciïn la realitat, intel·lectuals compromesos amb la realitat com Max Aub, que es va comprometre amb la República fins a les últimes conseqüències i va ser detingut i traslladat a diversos camps de concentració, dels quals va aconseguir fugir, recorrent centenars de quilòmetres caminant per Algèria i Marroc. Un cop a Mèxic escriu, escriu i escriu tot tipus de gèneres. Però més enllà de qualsevol experimentació el que dóna sentit a la seva obra és el que recull en essència aquesta posada en escena al Teatre Romea, aquesta versió de José Ramón Fernández i direcció d’Ernesto Caballero, on es tracta d’explicar com va néixer la guerra, quines van ser-ne les causes, quin va ser el brou de cultiu de l’enorme massacre que havia viscut i no podia oblidar a l’exili. Una posada en escena que és un túnel del temps de què hauríem d’aprendre a no repetir els errors del passat. Una obra per a la reflexió i el debat.
