No ha de ser fàcil trobar l’espai adequat de la política de partit en l’àmbit local. Les grans polítiques econòmiques, culturals, de seguretat o de serveis socials, en molt bona part, vénen condicionades per instàncies superiors. I, per sota, hi ha el treball lliure de l’empresa i el comerç privat i de la mateixa societat civil. Fins a on pot arribar, doncs, l’acció política d’un govern local si li restem el funcionament regular quotidià portat pels seus tècnics i funcionaris?
La qüestió és rellevant ara que torna a estar obert el debat sobre la constitució d’un nou equip de govern a l’Ajuntament de Terrassa, després de la dimissió de l’alcalde Jordi Ballart i de cinc dels regidors socialistes, a més dels regidors del PDeCAT, fins ara amb notables responsabilitats de govern. I sobretot és una pregunta interessant a la vista de la grandiloqüència, francament impostada, de les declaracions que els diversos grups estan fent respecte dels anys passats i dels que vindran. Atenent les seves paraules, hom diria que hi ha en joc grans "processos de canvi radical", que s’ha d’afrontar una situació de greu "paràlisi política", que cal activar "polítiques de ciutat" -com si fins ara no se n’haguessin fet-, que des de 2015 s’ha estat fent "mal" a la ciutat "llençant dos anys a les escombraries", que es juga amb la "voluntat majoritària" dels terrassencs expressada a les urnes, que hi ha el risc de pactes "contra natura"… Buf! Han estès les seves plomes de paó, i no s’estan de res.
Entretant, la ciutat va com sempre, per a bé i per a mal. El funcionament ordinari, el que afecta el 85 per cent de la vida de la ciutat, està sota el control dels de sempre, guanyi qui guanyi les eleccions. Un 85 per cent que també concentra la majoria de preocupacions dels ciutadans, més que no pas els grans debats ideològics. La mobilitat i el transport públic, la neteja, la resta dels serveis públics, la seguretat local i la garantia d’un comportament cívic… L’alta política local -ho dic sense ironia- se situa més en l’estratègia a mitjà i llarg termini, mentre la gestió d’aquesta vida quotidiana sembla que es resisteix a ser canviada a fons, sigui quin sigui el govern que tinguem.
Si finalment canvia el govern, tindrem ocasió de comprovar-ho. Si es consolida una coalició de TeC, ERC i CUP, amb el PDeCAT fent-la possible, tindrem una ciutat més neta? Es reduiran els comportaments incívics? Els serveis d’atenció al ciutadà canviaran? La gent portarà el gos lligat quan és obligatori? Podrem llegir, finalment, l’informe que durant dos anys hem estat pagant per a la reforma de la Plaça Nova? Es resoldrà finalment i satisfactòriament l’elecció de la sindicatura de greuges? Ho veig improbable, i no tan sols perquè només quedin 18 mesos de mandat. Sí que canviarà la retòrica del govern i es faran alguns gestos que accentuaran la simbologia esquerranista, sobretot per fer-la visible de cara a les properes eleccions. Ara bé, veure què ha passat al govern de la capital, Barcelona, quan Ada Colau -per cert, tan present als cartells de la campanya electoral terrassenca- hi ha governat, ens pot donar pistes per al futur de la nostra ciutat. Colau va haver de recórrer a la llarga experiència de govern d’antics regidors i tècnics socialistes per fer funcionar la ciutat. I els grans canvis es van anar diluint en grans tasses de realisme polític.
Només que es moderés la grandiloqüència retòrica en moments que són realment incerts ja seria un gran senyal d’esperança. I ajudaria a trobar els acords que són tan necessaris, sense haver-se d’empassar gripaus ni crear falses expectatives.