La presentació del llibre de cartes de Francesc Pi de la Serra a la seva filla Paulina és una excel·lent notícia. Un dels llibres de referència de la Guerra Civil a Terrassa i a Catalunya. Surt en un moment que ens farà pensar especialment. Vull felicitar la Fundació Torre del Palau, i Josep Maria Font en particular, per la feina que fan des de fa molts anys. La col·lecció d’història de Terrassa que han editat és ja imprescindible, vint-i-dos volums que han transformat la historiografia local. El seu compromís és un exemple per a la ciutat.
L’epistolari que Francesc Pi de la Serra va escriure a la seva filla és una crònica excel·lent de la Guerra Civil a Terrassa. És la visió d’un catalanista conservador que viu el terror molt de prop des del primer moment de la guerra en què es produeixen els fets de la Barata on alguns dels principals industrials de Terrassa i el notari Badia són afusellats a la carretera de la Mata. Al llarg de tota la guerra a Terrassa les víctimes del terror revolucionari van ascendir a dues-centes vint-i-sis. Són cartes amargants amarades de por. És dietari de les quotidianitats d’un temps de falta de menjar, de diners, de falta de llenya per cuinar o escalfar-se i de vegades de falta de moral. En èpoques de confrontació els que volen fugir de la mediocritat sovint s’afilien al matís o es mouen en terrenys difícils de classificar. No comparteixen les formes matusseres d’uns i altres i són al·lèrgics al sectarisme. Francesc Pi de la Serra era un home que amb les seves paraules ens rescata d’un període en què van conviure els drames, la crueltat, una gran mediocritat i misèria humana amb mots d’exemples d’heroïcitats anònimes. Era el que passava a Terrassa, a Catalunya, a Espanya i molt aviat a Europa. Quan la història s’esquinça surt el millor i el pitjor. Els fets de la Barata són part del pitjor. La delicadesa de Francesc Pi de la Serra i la forma com traslladava a la seva filla les seves vivències són part del millor.
Passejant per la Serra de l’Obac, moltes vegades he pensat en els fets de la Barata i de Can Prat de juliol de 1936. Van tenir una força tràgica tremenda. Potser més d’una pel·lícula de Coppola que de Bertolucci. Des de la Roca del Corb, just a sobre la Torre Salvans, són molt fàcils d’imaginar les escenes que descriu Francesc Pi de la Serra amb tot detall. Tenia 66 anys ben viscuts, era un home respectat. De seguida va adquirir lucidesa sobre la situació que els tocaria viure. Es va posar a escriure, potser perquè escriure cura, potser per matar l’enyor, potser per escampar la por. Va escriure cartes durant un temps que li semblava infinit, tota la guerra. El seu testimoni té un valor excepcional. La primera vegada que vaig sentir a parlar dels fets de la Barata va ser quan el grup del Front d’Alliberament de Catalunya de Terrassa va posar la bomba al monument de la carretera de la Mata en record dels assassinats en aquell episodi de 24 de juliol de 1936. Un dels implicats en l’atemptat de 1973 era el marit d’una treballadora de l’ordidor dels meus pares que va haver de marxar a França. Arran d’això, el meu pare em va explicar la història. Després, aquest episodi em va obsessionar quan estudiava la Guerra Civil a Terrassa per la seva simbologia i la seva transcendència. Mai però l’havia trobat explicat amb tant detall com Francesc Pi de la Serra explica en aquest epistolari i com Oriol Badia ho explica en l’opuscle sobre l’assassinat del seu pare, Francesc Badia, a Can Prat.
Paulina Pi de la Serra em va deixar llegir l’epistolari manuscrit que el seu pare li havia escrit, i que ara el lector té a les mans, l’any 1983. Havíem passat força hores al seu pis de sobre el Condicionament, des del mateix lloc on el seu pare li havia escrit aquestes cartes, parlant dels anys de la guerra que ella va viure a Ginebra i a París. Ella, amb un got llarg, i jo amb preguntes massa joves que només em sabia contestar del que li havien explicat anys després dels fets. Fins i tot, hi va haver algun malentès perquè durant un temps Paulina es pensava que no li havia tornat aquesta peça extraordinària que és aquest epistolari. Jo tenia mala consciència de no haver-ne fet fotocòpies. Però em semblava que sense el permís de la família no ho podia fer i no ho vaig fer.
Per aquells anys, a la família Pi de la Serra, li semblava que aquest epistolari no havia de ser publicat encara. Confesso que després de llegir l’epistolari de Francesc Pi de la Serra hauria reescrit bona part del que ja havia publicat sobre la Guerra Civil a Terrassa.
Recomano molt aquest llibre del testimoni de Francesc Pi de la Serra, les seves primeres cent pàgines són per a mi algunes de les més significatives per entendre la Guerra Civil a Terrassa i a Catalunya. També és un llibre que m’ha fet pensar molt en tot el que estem vivint a Catalunya els darrers me- sos.
