No suporto els polítics que es canvien de partit. Allò que popularment coneixem com a "camaleons". Al Principat, en tenim uns quants. N’hi ha a totes les formacions. Sense voler fer-ne tampoc un llistat exhaustiu, passo a citar-ne -si més no- un de gairebé cada opció política. Començo pel del títol (l’egarenc Josep-Enric Millo). Seguint amb la Carme Labòria i el Joan Carles Girauta. En èpoques anteriors, l’Àngel Colom i la Pilar Rahola. Han fet de papallones, anant de for en flor. Cercant sempre la forma d’ésser al peveter. Amb un bon aixopluc. Venent fum per autojustificar el transvasament. Això sí, posant sempre -per bandera- llibertat i democràcia.
També situo en aquest reguitzell el propi Artur Mas. Es confessava monàrquic i nacionalista espanyol, l’any 2002… I, de fa uns set anys, presumpte capdavanter dels independentistes. És clar que el seu mentor fou en Jordi Pujol… Mentre ens volen fer creure que llurs pactes amb PP i PSOE cercaven la governabilitat espanyola. Tornant, però, al cós egarenc -i més àmpliament del Principat- sembla evident, per tot arreu, que el perfil d’en Millo no és el millor. Per lidiar aquest brau desbocat -l’atzucac català en té tot el perfil- som davant d’un delegat del govern central molt allunyat del consens. Va abandonar CiU (on havia militat de 1995 a 2003), quan no el van situar de cap de llista per Girona, a les eleccions catalanes. Val a dir que, abans d’aplicar-nos la cisalla de l’impresentable article 155 de la Constitució, el seu nom era en alguna travessa per fer interinament d’honorable. Només ens hauria faltat això.
Al meu entendre, el millor servei que el nostre conveí hauria de fer al país és escampar la boira. Entomar que no ens el podem creure. Potser allò que menys el preocupa és arranjar la situació actual. A riu fangós, guany d’anguila. Li va de conya pescar en aigües tèrboles. Treure profit de l’embolic. Estic fart d’oportunistes. La colla dels qui fan el trepa. Repeteixo que n’hi ha per tot arreu. En tot cas, en Millo ocupa llocs de privilegi. Supera tots els seus adversaris. I, essent dalt de la trona, fa massa mal d’ulls. Fent un embarbussament, en aquesta conjuntura és el pitjor. És clar que la seva tàctica passa per entortolligar-se i eternitzar-se. De bona fusta ve el trompellot.
