Quan encara surava el transatlàntic de les caixes d’estalvi, el patró n’era sant Antoni M. Claret. La festa s’escau el vint-i-quatre d’octubre. Per contra, el del seu contrincant directe era sant Carles Borromeu, que se celebra avui. Amb l’ham afegit, pocs anys abans, que els bancaris (que no pas banquers) feien denteta als de l’altre bàndol. Ells tenien l’avantatge per conveni: la setmana de marres tancaven caixa dues hores abans. Amb les retallades de la nefasta reforma laboral del PP, tot se n’ha anat en orris.
Ni en somnis no em podia imaginar que el paraigua d’un banc (teòricament basc) ho abastaria tot. En un tres i no res, es van cruspir nou de les deu caixes catalanes. Tan sols ens va quedar la gran (“la Caixa”) convertida en banc. L’any 1983 -i, per cert, els més de vint-i-dos mil milions de pessetes ni Déu sap on són- el BBVA (“bé, bé va”) també s’havia menjat la Banca Catalana. Sota aquest prisma, no tinc res a celebrar.
Prou sé que parlar de sants, en ple segle XXI, ve a ésser com tocar a morts. En tot cas, qualsevol tradició o fet em dóna motiu -i espelma- en aquest metafòric enterrament.
Sant Carles va néixer -el 2 d’octubre de 1538- en el si de l’adinerada família Mèdicis. Amb 22 anys, es va fer capellà, arribant a cardenal de Milà, la seva vila nadiua. Llàstima que es va morir -amb només 46 anys- un tres de novembre. En circumstàncies ben normals, potser hagués arribat a ocupar la càtedra de sant Pere.
Ignoro els motius reals del patronatge referit. En tot cas, en motiu de la seva diada, és normal que encara trobem professionals del sector que fan un tec per celebrar-ho. Vull aprofitar l’avinentesa d’aquesta mena de trona que representa la meva columna diària per fer un prec als gestors del sector. Amb les excuses de la digitalització, la implementació d’alts nivells tecnològics i la racionalització de costos, cada dia que passa el servei perd més pistonada. Fins quan? Al cap i a la fi, són botigues de diner, seguint el símil comercial. Per això mateix, l’article primer d’un hipotètic decàleg manté que el client és la part més important del negoci. Tan difícil és demostrar-nos-ho?
