Opinió

“Fuck-in-Progress”, de Jordi Cortés

ORDI Cortés (1964) és un coreògraf que porta molts anys picant pedra en això de la dansa integrada. Aquesta temporada el podem veure en el seu espectacle "Fuck-in-Progress". No es tracta d’una novetat, sinó d’un projecte que ja porta un parell d’anys rodant pels escenaris mostrant que la dansa inclusiva té viabilitat en els escenaris.

El seu treball persistent ha aconseguit un miracle, transformar un col·lectiu en un cos viu. Cada moviment està pensat. Cada paraula, verificada. Una història on els límits del cos es fusionen amb la música de Vivaldi, Robert Henke, Atrom, Chermical Brothers, Henry Purcell, Murcof o The Tiger Lillies. El resultat, un espectacle commovedor i minuciós sota l’atenta mirada dels ulls clars de Jordi Cortés. La increïble força d’aquest espectacle de dansa teatre ve de la seva forma híbrida i de l’absolut compromís, tant intel·lectual com afectiu, del seu creador.

Una dansa salvatge sobre els nostres cossos i les lleis del desig "Fuck-in-Progress" és una obra major. En ella apareixen el desig corporal i les seves pors al nu d’una manera honesta, de vegades incòmoda, brillantment humorística i nua, el secret d’un cos visible en moviment. El mateix coreògraf esdevé ballarí que intervé en l’espectacle mostrant les seves obsessions en aquesta recerca d’un mateix que és tot procés de creació.

Desborda la riquesa de formes d’uns ballarins que prenen el moviment com un laboratori d’idees on investigar a partir de les possibilitats de les seves limitacions, l’heterogeneïtat és total, des de la ceguesa fins a les limitacions motores, tot té cabuda o pot tenir cabuda en els cossos de Mercedes Recacha, Annabel Castan, Míriam Aguilera, Joan Casaoliva, Jaume Girbau, Raúl Perales i Glòria Josep. La inspiració expressiva d’ininterrompuda continuïtat d’invencions i de barreges que mostra el canvi musical de clàssic a modern de forma racial: de la serietat a la ironia, de l’agressivitat cap als altres a la tendresa, mostrar i despullar les pròpies contradiccions tan pròpies de la condició humana.

"Fuck-in-Progress" ens fa reflexionar sobre les limitacions del nostre cos tant físicament com psicològica i sobre les fronteres de l’ésser humà. Unes fronteres que tenen a veure amb la identitat que la dansa confereix al ballarí o l’actor sobre la seva pàtria comuna que és l’escenari d’un teatre. L’espectacle és un tour de force meravellós que tot programador hauria de tenir en la seva agenda, aquesta és una història brutal explicada amb un refinament exorcizant.

Jordi Cortés és d’una raça de ballarins que col·loquen l’espectador a triar què vol veure, obres simultànies amb ballarins sempre en escena com finestres obertes als corrents d’inspiració turmentats, delirants i brutals que s’alimenten de la idea d’esborrar fronteres, de trencar límits a tota passió humana, en la pers-pectiva d’una meditació sobre el plaer de ballar.

To Top