De nena, la Paloma Granero tenia un somni recurrent: “Somiava que casa meva s´enlairava del terra i jo navegava per l´aire del meu barri i llavors saludava els amics i els veïns”.
La Paloma sempre havia pensat que la seva fantasia es quedaria tan sols en això, en un mer desig oníric. Amb el temps, però, va percebre sensacions que com a mínim s´assemblaven a aquelles que el seu cap havia imaginat anys enrere quan dormia. Va ser quan va atrevir-se a pujar dalt d´un avió i a llançar-se´n en paracaigudes.
Explica la Paloma que ja abans de tocar a terra, quan la campana del paracaigudes encara la mantenia suspesa per fils, va fer una pregunta directa al seu instructor: “Jo com em puc fer paracaigudista?”, li va demanar.
I en va ser, sí, de paracaigudista. Però, sense ella saber-ho, el futur encara li reservava una altra vivència que la captivaria molt més: els túnels de vent. “Si el cel em va enamorar, això del túnel ja va ser una cosa com d´un altre planeta!”, exclama. Tant la va enganxar aquesta activitat, la del túnel de vol, també anomenada paracaigudisme d´interior, que ara la Paloma és directora de Windobona, una instal·lació que ofereix aquest servei a Madrid.
Però en què consisteix exactament el vol en túnel de vent (“l´indoor skydiving”, en anglès)?
Una disciplina emergent
En Sergi Ponsa, de Sant Quirze del Vallès, és instructor i responsable de màrqueting de l´empresa Windoor, d´Empuriabrava. En aquest punt de la costa gironina hi ha l´únic túnel de vent que per ara funciona a Catalunya, a l´espera que l´any vinent en funcioni un altre en un dels còrners exteriors del camp de l´Espanyol, és a dir, a l´Estadi Power 8 de Cornellà-el Prat.
“El túnel de vent és un tub translúcid que té uns quinze metres d´alçada i, si fa no fa, uns quatre de diàmetre. Als laterals del tub hi ha quatre turbines d´alta potència que generen un moviment continu d´aire”, detalla en Sergi Ponsa. “Aquest puja pel tub fins que, quan arriba a dalt, l´aire es recupera de nou.”
El túnel de vent és, doncs, un circuit tancat. I no seria més que una recreació artificial d´un fenomen físic de la natura si no fos perquè la gràcia de l´esmentat túnel és que, quan algú hi entra, eleva el vol com si fos un ocell. No li calen però ales, ja que el vent que surt de les turbines pot adquirir una velocitat de fins a 300 quilòmetres per hora, suficient com per aixecar un cos humà encara que sigui una mica pesat.
Un passat militar
El primer túnel de vent data de la segona meitat del segle XIX. L´any 1871, l´enginyer britànic Francis H. Wenham va fabricar el primer espai d´aquestes característiques per fer-hi estudis d´aerodinàmica.
Amb els anys aquest invent tan innovador per a l´època va passar a tenir una aplicació militar. Tal i com expliquen des de Windoor, a la Segona Guerra Mundial, els túnels de vent van adquirir una gran importància estratègica i van ser “una de les raons de l´inicial predomini de la força aèria alemanya”. Al final de la contesa bèl·lica, al país germànic hi havia tres túnels de vent. En un principi, aquests estructures eren horitzontals, però després van passar a ser verticals, tal i com les coneixem ara, per tal de perfeccionar el disseny de les bombes de caiguda, el bombardeig dels avions en picat i també per a l´entrenament dels paracaigudistes.
Un nou esport
Els qui saltaven des d´un avió amb una campana de tela replegada a l´esquena van començar a veure, als anys vuitanta, que els túnels de vent els servien per simular la caiguda lliure. És a dir, aquell temps que passava des que saltaven de l´avió fins que obrien el paracaigudes per arribar al terra.
Els paracaigudistes van començar a entrenar en túnels de vent als Estats Units. A Europa, el primer túnel va instal·lar-se a Anglaterra, quan als Estats Units ja n´hi havia vuit. Avui hi ha uns 140 tubs de vol a tot el món. A Espanya, n´existeixen quatre, però tot indica que aquest nombre creixerà bastant. I no només perquè els fan servir els paracaigudistes per entrenar-s´hi, sinó també perquè aquests cilindres són un reclam creixent per a les persones que desitgen viure noves experiències i així, almenys per uns minuts, no tocar de peus a terra. A més, el paracaigudisme d´interior s´ha convertit ja en un esport en si mateix. La Federació Aeronàutica Internacional el va reconèixer així l´any 2014. “Just aquest 2017 hem acabat d´aconseguir que el vol en túnel de vent sigui un esport federat de la Federació Aèria catalana i espanyola”, comenta en Sergi Ponsa, de Windoor. A l´actualitat hi ha mundials i competicions internacionals de vol en túnel de vent.
La primera vegada
Una de les persones que van provar, per pura diversió, què se sent flotant gràcies a la força de l´aire és la Verònica Castro, de 30 anys i veïna del Segle XXI. “Em van regalar l´experiència. D´entrada no sabia ben bé en què consistia”, recorda. “L´activitat dura una hora i tres quarts, més o menys, perquè primer un instructor et fa una bona explicació de què has de fer quan siguis dins del túnel.”
A la Verònica, li van detallar, per exemple, de quina manera s´havia de comunicar amb el seu monitor quan fos dins de la columna de vent, ja que el soroll que aquest desprèn fa que la comunicació oral sigui bastant difícil.
Després li va tocar equipar-se convenientment, amb una granota, ulleres, taps per a les oïdes i casc (el calçat ha de ser sempre esportiu). Tant l´empresa Windobona com Windoor asseguren que el túnel de vol és una activitat molt segura, però això no vol dir que no s´hagi d´anar ben proveït pel que fa a la indumentària.
En horitzontal
“I llavors vas cap al tub. Quan hi entres, el vent ja bufa fort. Tu esperes a la porta i t´hi llences, a dins, en posició horitzontal, una mica com si et tiressis a una piscicina”, apunta la Verònica.
“La primera sensació és brutal. Notes l´aire a tot el cos i diuen que perceps el mateix que quan fas paracaigudisme i estàs en caiguda lliure. Jo no ho sé, perquè ni he saltat ni saltaré mai d´un avió. Però el túnel m´ha enganxat. Ho he provat ja diverses vegades i no em fa cap mena de por.” De fet, el paracaigudisme indoor és una proposta lúdica que està pensada per a totes les edats, dels 4 als 99 anys, i que no requereix cap mena d´experiència prèvia. La velocitat de l´aire varia en funció del pes de la persona. Si pesa més, la velocitat del vent haurà de ser més alta.
Els voladors més experts poden flotar dins del cilindre en grups de quatre, cinc, sis… Vuit persones… I fer cabrioles i coreografies, que de vegades van acompanyades de música.
Un simulador eficaç
La Verònica comenta que el més fàcil és mantenir-se en una posició estable de vol, és a dir, en horitzontal i amb la panxa mirant al terra. I que, per fer acrobàcies, ja se n´ha de saber una mica més.
Una de les cabrioles més assequibles, per exemple, és fer un twistter, que és anar amunt i avall dins de l´estructura circular.
Ja més avesat a jugar a l´aire està en Jordi Morales, un terrassenc de 48 anys que resideix a la Zona Olímpica i que és paracaigudista. Cada mes sol entrar un parell de quarts d´hora al túnel de vent d´Empuriabrava.
“Si vols millorar molt ràpidament les teves habilitats quan saltes de l´avió en caiguda lliure, el túnel és una eina molt bona”, assegura. Entre altres coses, diuen a Windoor, “perquè cinc minuts dins del túnel equivalen a fer quinze salts en paracaigudes des d´un avió”.
El temps que passem surant pel simulador dependrà del paquet que contractem. Aquest acostuma a ser més car o més barat en funció dels minuts que estiguem dins de l´estructura, que farà que el nostre cos leviti.
En tot cas, no cal patir. El terra estarà a prop. I nosaltres volarem com ocells. Dins d´una adrenalínica gàbia amb parets de vidre.
