És ben veritat que moltes de les desgràcies naturals són inevitables. Tanmateix, res en el món humà és inevitable. Aleshores, què és el que ens està passant? Des de fa temps vola sobre els nostres caps la metàfora de dos trens, plens de viatgers, que van en direcció contrària per la mateixa via i que "inevitablement" xocaran. Evitar el xoc i les seves conseqüències depèn dels conductors i dels seus ajudants. Segons les últimes notícies ambdós conductors no estan disposats a aturar els trens…
La realitat no és metafòrica. És la que hi ha i és gravíssima. Els polítics i els governants que tenim no han posat tota la seva capacitat (?) per solucionar els problemes de la ciutadania, ans al contrari, els han augmentat i agreujat. Hom ha perdut la fe en ells, no els pot fer confiança. Sí, m’he tornat un escèptic respecte dels polítics actuals davant de la seva incapacitat per fer el bé, de la seva inutilitat per solucionar problemes, de la seva prepotència, la seva ceguesa i sordesa.
L’any 1970 John Lennon publicà un disc, "God", la lletra del qual tingué molta repercussió -només cal mirar el context d’aquells anys i les circumstàncies personals. Era una cançó d’amor radical entre ell i Yoko i d’escepticisme sobre tot el que l’envoltava: "…No crec en Jesús, no crec en Kennedy, no crec en Elvis, no crec en Dylan, no crec en els Beatles. Només crec en mi, Yoko i jo… El somni s’ha acabat". Dissortadament, penso que avui no tinc més remei que manifestar el meu escepticisme amb aquests polítics i els seus actes, alhora que confessar la meva confiança i esperança amb els qui fan de la política un art de servei públic.
No crec en en Rajoy. No crec en la independència de la Fiscalia de l’Estat. No crec en la justícia, no és igual per a tots. No crec en en Puigdemont. No crec en en Rivera. No crec en en Junqueras. No crec en en Pedro Sánchez. No crec en en P. Iglesias. No crec en la CUP. No crec en els nacionalismes ni en les banderes que, com afirmava Stefan Zweig a "El món d’ahir", "són les pitjors de totes les pestes, ja que enverinen la flor de la nostra cultura europea". No crec en les pàtries. No crec en les fronteres ni en els murs. No crec en els màrtirs. No crec en la violència "justa" de l’Estat ni en cap altra. No crec en els xantatges. No crec en els amos dels bancs ni en els de les finances. No crec en els amos de les empreses que se’n van dels llocs per raons polítiques. No crec en el periodisme militant. No crec en els sotmesos a la veu del seu amo. No crec en els creadors de mentides i "fets alternatius" que sembren dubtes sobre quina és la realitat i quina, la ficció. No crec en els contes de fades. No crec en les utopies que esdevenen distopies ni en les distopies disfressades d’utopies. No crec en els somnis que es tornen malsons. No crec en els profetes d’una Terra Promesa. No crec en els polítics que trenquen ponts. No crec en els qui diuen "ni puedo ni quiero". No crec en els predicadors de l’orgull, de la por, de l’odi, de la venjança, de la ira. No crec en els llops disfressats de corders. No crec en els piròmans vestits de bombers. No crec en el "quant pitjor, millor". No crec en els intolerants. No crec en els qui assenyalen amb l’índex el dissident… Només crec en tu: Baudelaire, Rilke… que afirmeu que "la pàtria és la infància", la qual no vol ni himnes nacionals ni banderes, sinó el petit món de les primeres experiències que van constituint el nostre ésser, el petit món des del qual la vida és vista amb mirada innocent. Només crec en tu: raó que moderes l’excés d’emocions i passions que pateix el món humà. Només crec en tu: polític que obres fronteres i construeixes ponts per millorar les relacions entre els pobles. Només crec en tu: ciutadà que lluites pacíficament per l’única sobirania que hi ha, els drets humans. Només crec en tu: justícia que no et deixes comprar per la política i romans amb els ulls tapats per tal de poder posar a la balança els mateixos pesos per a tots els ciutadans…
* L’autor és filòsof
