En el camí de consolidar la República Catalana com un instrument per viure millor, fa uns dies ha vist la llum el nou decret del Govern de la Generalitat, que regularà el model d’escola inclusiva a Catalunya. El text que posa les bases perquè tots els nens i nenes amb discapacitat intel·lectual tinguin garantit el dret, si les seves famílies ho volen, a anar a una escola ordinària, tal com recull la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. El decret planteja també una reconversió dels centres d’educació especial i va acompanyat de 142 milions d’euros de pressupost, a distribuir al llarg de quatre cursos. Sense citar explícitament els alumnes que tenen necessitats educatives especials, el text, que s’ha aprovat aquest dimarts en Consell Executiu del Govern i que supleix el que hi havia vigent des de 1997, blinda el dret d’aquests infants a anar a escoles ordinàries, un plantejament pioner a tot Espanya.
Davant d’aquesta notícia he tingut un sentit record per Josep Maria Jarque, pedagog i terapeuta català. Nascut a Barcelona, terrassenc d’adopció i de militància. Creu de Sant Jordi per la seva tasca a favor de les persones discapacitades, Medalla de la Ciutat de Terrassa, Terrassenc de l’Any i Premi Gorra Frígia als valors republicans.
En Jarque treballà com a mestre en diferents escoles. Va ser un dels redactors del Pla Nacional d’Educació Especial de 1979, que regula per primera vegada l’escolarització de les persones discapacitades, i també va contribuir a l’aprovació de la Llei d’integració social dels minusvàlids (Lismi), el 1982. Fou cap del Servei d’Educació Especial del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (1980-1987), on posteriorment també va exercir com a assessor (fins al 1999).
Fins als seus últims dies va seguir de molt a prop l’evolució de l’escola inclusiva. Alertat pel retrocés en l’atenció als alumnes amb discapacitat, deia que els centres encara necessiten més i millors recursos, i els mestres, més formació. Tot i ser l’impulsor dels centres d’educació especial a Catalunya, afirmava que el model que havia contribuït a crear havia de canviar. La societat ha evolucionat i els alumnes amb discapacitat haurien d’estudiar, sempre que sigui possible, en escoles ordinàries. Explicava a tothom que el volia escoltar que els centres d’educació especial havien de ser centres de recursos i formació per a les escoles ordinàries, tot afirmant que aquest era el camí, però no veia que avancéssim gaire en aquesta direcció. En Jarque explicava que l’educació és un dret del qual ningú és exclòs. Que la diversitat ha de passar de ser tractada a ser assumida per l’escola i la comunitat. Que és un element enriquidor per a la societat. En les seves pròpies paraules: "La diversitat ha de passar de ser tractada a ser assumida per l’escola i la comunitat. És un element enriquidor per a la societat".
L’aprovació d’aquest nou decret ens dirigeix cap al que sempre havia defensat el Josep M. Un decret que posa les bases d’un canvi de filosofia en el model inclusiu, que passa de centrar-se en els infants amb discapacitat -i els seus diagnòstics- a la diversitat de tot l’alumnat -amb els suports concrets que necessiti cadascun d’ells. Un decret que planteja mesures intensives, és a dir, recursos per a l’alumnat amb necessitats educatives especials, regulant universalment la manera de planificar l’educació per donar resposta a les diferents maneres de ser, participar i aprendre dels nens i nenes.
En aquest sentit, el decret replanteja la pràctica docent per personalitzar l’ensenyament o les avaluacions perquè siguin adaptades als alumnes, inclosos els que tenen necessitats educatives especials.
En aquesta direcció, ja s’han posat en marxa plans de formació del professorat, un dels punts clau, juntament amb els recursos, perquè la inclusió vagi més enllà de garantir que un nen amb discapacitat és a l’aula ordinària. El decret va acompanyat d’una memòria econòmica de 142 milions d’euros, el gruix dels quals aniran destinats a professionals de suport, encara que també per a formació o equipaments d’aules i de noves tecnologies.
Amb l’aprovació d’aquest decret que regula el model d’escola inclusiva, el Govern de Catalunya ha creat un nou marc de convivència per als infants i els joves en edat escolar, i ha acomplert el dret de tot nen o nena a créixer juntament amb tots els altres nens o nenes, sense distinció de cap tipus, tampoc física, psíquica o sensorial.
Just en aquest moment històric, i com faria també en Josep Maria Jarque, aprofito per rebutjar enèrgicament els atacs que els darrers dies ha rebut l’escola catalana i que apunten directament als centres educatius i als seus docents, per boca del ministre d’Afers Exteriors, Alfonso Dastis, i del ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo, entre d’altres "personalitats". Com no pot ser d’altra manera, reiterem el compromís amb l’escola catalana com a eina clau per a la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i la qualitat educativa, a través del consens que hem construït en els darrers 30 anys. És més que evident que els professionals de l’educació han exercit amb vocació i passió la seva tasca docent, oferint als infants i joves les eines necessàries per desenvolupar-se en la vida adulta. Ho han fet transmetent els valors de la democràcia, del respecte, de la diversitat, del diàleg i de la tolerància. Dit això, felicitem-nos-en. Amb aquest decret l’escola catalana fa un pas endavant, un salt de qualitat d’una dimensió enorme i que ben pocs països han assolit. És feina de tots, però, que aquesta conquesta no quedi en un grapat de bones intencions irrealitzables. Seguim, Josep Maria.
* L’autor és portaveu d’ERC-MES a l’Ajuntament de Terrassa
