Opinió

Estat de dret mort

Les conseqüències repressives a la fermesa i el compromís que el govern de la Generalitat ha mostrat amb el resultat de les eleccions del 27-S de 2015 i, per tant, amb el clar mandat dels electors de caminar cap a un Estat independent ens han arribat a Catalunya de forma concentrada en el darrer mes. Tot ordit amb mil·limètrica precisió per l’aparell estatal i les seves institucions (que lluny que queda la separació de poders), hem viscut l’autèntica fi de l’Estat de dret a Espanya. Des de les entrades i escorcolls practicats sense prèvia autorització judicial ni presència del secretari del jutjat, a les detencions exemplificadores i declaracions emmanillades d’alts càrrecs de la Generalitat. El major dels despropòsits jurídics, però, ha estat la privació de llibertat dels presidents d’Òmnium i de l’ANC, tant per la manifesta manca de competència territorial de l’Audiència Nacional per conèixer aquest delicte com per la inexistència dels requisits del tipus penal perquè es doni la sedició. Ja no només són el Tribunal Constitucional i la Fiscalia General de l’Estat els òrgans amb manifesta dependència de l’executiu; també ho comença a ser el propi poder judicial (al qual es pressuposa independència), les resolucions del qual i la interlocutòria de la jutgessa Lamela en són un exemple, comença a ser criticada durament per membres de la pròpia magistratura i de la més qualificada doctrina jurídica.

Escoltar la negació de l’existència de presos polítics per part del ministre de Defensa, tot dient que es tracta més aviat de polítics presos, provoca un mareig més que vomitiu, perquè com a jurista que és coneix perfectament que el recurs penal s’està utilitzant per assolir allò que no aconsegueix la política del seu partit, on l’administració que ell dirigeix, teledirigida, fa temps que sotsobra. De fet quan es retiri tindrem per escriure un llibre dels despropòsits de la justícia espanyola que ell gestionà; des del tracte de favor descarat a la infanta en el cas Nóos fins a la cada vegada més flagrant manipulació del ministeri fiscal per tal que s’avingui a ser el seu més fidel i lleial braç executor, juntament és clar amb un TC que fa temps que va perdre tota la vergonya.

Em va costar molt entendre com el propi Tribunal Suprem havia considerat que les baralles entre polítics en el desenvolupament dels plens, amb certa càrrega d’insults fins i tot, eren considerades com a tolerables i no constitutives de conducta injuriosa, però més enllà de les paraules permeses cal donar un tomb a la política perquè determinats fets siguin reprovables fins i tot penalment; ja n’hi ha prou d’enganyar la gent! Com té nassos, senyor Rafael Catalá, de dir que no són presos polítics quan tots hem vist una gravació d’en Jordi Cuixart demanant als manifestants que deixin fer a la policia la seva feina!; és senzillament indignant, grotesc i mesquí i no goso expressar per escrit tot allò que sento. I si s’acaba acreditant, ja no compto que dins del nostre ordenament jurídic sinó al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg d’aquí a uns quants anys, que efectivament l’Audiència Nacional no era l’òrgan judicial competent per conèixer l’assumpte, i que no es donaven els elements necessaris del tipus penal, ordenarà el ministre de Justícia de torn que la Fiscalia es querelli contra la jutgessa Lamela per prevaricació?

Entretant, observem atònits com líders del PP com el senyor Garcia Albiol o de C’s com el senyor Toni Cantó (entre molts d’altres) construeixen relats sobre l’adoctrinament als infants catalans, totalment falsos, i ningú els persegueix més enllà de les reprovacions polítiques. Urgeix poder perseguir penalment qualsevol polític que sigui capaç de construir discursos sobre la base de la mentida, perquè és una conducta tan podrida com la pròpia corrupció. I també cal penalitzar tots els mitjans de comunicació capaços de, tant per acció com per omissió, adulterar les realitats i els fets; l’1-O, qui va rebre els cops van ser els catalans que anaven a votar, i punt!

Cal tombar el caciquisme que regeix aquest Estat i cal fer-ho des de la ferma creença en les llibertats i en els valors nobles. Ja no és a fi de fer favor al procés, sinó pel bé de tots els espanyols, gallecs o andalusos, aragonesos o castellans, tant fa. Just gràcies al procés, Europa ha vist (i el que veurà) la manca de qualitat democràtica d’un Estat que, donant-se-les d’exemplar, s’està apropant cada dia més a aquells països amb veritables i greus dèficits democràtics. Per tant, molt més enllà de la sacrosanta Unidad de España, l’Estat es juga el seu futur a Europa si no deixa de ser el "cortijo" en què s’ha convertit.

* L’autor és portaveu del PDeCAT a l’Ajuntament de Terrassa

To Top