Durant unes setmanes vaig poder viure la realitat d’un país com Burkina Faso a nivell laboral, fent consultoria dins d’una empresa espanyola. Recordant moltes nits, quan persones del meu entorn més proper m’explicaven la duresa del continent. Però, fins que no ho experimentes, no pots fer-te’n una idea, per molt que t’expliquin.
Hi ha diversos molins de vent que es converteixen en veritables gegants i amb els quals has d’estar lluitant constantment. El primer és la calor i pressió atmosfèrica, que fa que un estigui més cansat del compte i que a les 22h màxim ja estiguis grogui. Els talls d’electricitat fan que s’apaguin i s’alenteixin les connexions, aires condicionats… Des d’aquí no et creus quan et diuen que no han rebut el mail després de tres hores, i sense cap arxiu adjunt! Però quan estàs allà veus que la safata de sortida s’omple i el seu estat normal és el d"enviant". I això provoca un estrès desconegut dins d’un mateix, al qual no estem acostumats. Tornant a la climatologia, els mesos de maig, juny i juliol són època de pluges i, com que els carrers no estan asfaltats, només l’avinguda principal, tot és un caos. Es paralitza el món. La pluja nega tot allò que troba pel camí, i destrossa les cases de fang i femta que, durant molts anys, han fabricat amb les seves mans els burkinesos. Però l’endemà el sol torna a sortir i els veus amb un somriure a la cara i tornant a construir tot allò que aquella forta tempesta de pluja i vent ha malmès.
A Occident, estem acostumats a la immediatesa i allà no hi és aquesta paraula, en el diccionari. És la mateixa conducta davant d’un tema important i prioritari que d’una nimietat. Per molt que ho expliquem per activa i per passiva, cadascú viu en la seva realitat i la paraula "canvi" espanta i és refusada des d’un inici. Són molts els esforços que un ha de destinar a fer veure que els processos tecnològics augmenten la productivitat i eviten, moltes vegades, l’error humà. I, encara que ho comencin a aplicar, dupliquen la feina fent-ho a mà perquè no es refien de les andròmines. El temps, la insistència, la constància i sobretot la paciència són molt necessaris perquè s’acostumin a aquests canvis.
Adonar-te que un treballador té malària, i que ell no sigui capaç de dir-ho perquè culturalment no està ben vist deixar la feina per malaltia, és inconcebible a Europa. I assabentar-te que una treballadora està de set mesos i que amaga el seu estat per por a ser acomiadada no és de rebut. Un gran gegant amb què un ha de lluitar és un mateix. Acostumats a l’obtenció de resultats ràpids, allà la sensació d’improductivitat és enorme. Aquest ha estat el gegant més dur per a mi. Intentar avançar amb coses i resignar-te al ritme. La no predisposició humana i tecnològica és el més dur de pair i amollar-se. Afegint el perill d’africanitzar-nos i deixant d’exportar economia del coneixement. Però torno a observar punts en comú amb altres països, encara que estiguin més desenvolupats: com les relacions humanes vinculades als negocis; la dificultat d’adaptació del binomi empresa estrangera i la gent local; els intercanvis inhòspits, la problemàtica de l’excés de poder polític en tots els àmbits, la perillositat… I, parlant de perillositat, no és fàcil acostumar-se a dormir amb algú armat a la porta de l’habitació de l’hotel, on el sentiment de llibertat s’esvaeix molt ràpidament. Hi ha molts temes socials que sobten i que són molt difícils d’acceptar, ja que, per molt que un tingui uns valors, has de respectar i intentar fer-los veure les coses d’una manera molt subtil. En aquest punt un es planteja que ni nosaltres som tan bons ni ells són tan dolents, ja que floreixen emocions i sentiments que tenim infravalorats i que són vitals per viure i conviure.
Però no tot és dolent, el que enamora són alguns valors perduts en la nostra societat. El compartir d’una manera incondicional és un comportament que sobta. L’agraïment et deixa perplex. La mirada de saviesa dels nens és increïble i el sacrifici de l’esforç, inhòspit. Tot això fa que el factor emocional sorpresiu et descol·loqui i et faci pensar en el que veritablement és important a la vida i el que no.
Gràcies per aquesta experiència i admiro tothom que estigui lluny de la seva família intentant desenvolupar quelcom amb les circumstàncies que he viscut.
