Des de fa uns anys, quan arriben aquestes dates, he pogut advertir una mostra de doble moral en algunes persones properes a l’esquerra independentista, concretament aquelles que feliciten a les xarxes socials els seus amics valencians per la celebració del nou d’octubre, la Diada Nacional del País Valencià, per injuriar poc després els espanyols que s’obstinen a celebrar el dotze d’octubre, el Día de la Hispanidad, data en què es va donar inici a la tràgica colonització de les terres americanes per part dels conqueridors enviats per la monarquia castellana.
Ignoren aquestes persones que la conquesta de les terres valencianes impulsada per Jaume I el Conqueridor va implicar la seva colonització per catalans i aragonesos després de l’expulsió o desplaçament a terres pitjors de bona part de la població autòctona? Pot reivindicar-se amb orgull l’acció d’un rei que per augmentar el seu poder i patrimoni personal envaeix i colonitza unes terres alienes i gairebé simultàniament denunciar l’acció d’altres reis que van actuar de forma similar? Es veu que sí.
És clar, aquesta incoherència sembla inevitable en els qui de manera inconscient consideren lliure de tota sospita el rei català perquè és el dels "nostres" i reus de tots els crims d’espoli i violència els monarques castellans perquè són els dels "altres", ignorant a més la premissa que en realitat Jaume I no era dels nostres, sinó que, més aviat, de manera directa o mediada, els nostres avantpassats formaven part del seu patrimoni.
L’existència d’aquest criteri patrioter entre persones que es consideren d’esquerres té una certa tradició, no en va el 1931, des de les institucions republicanes, es destacava el caràcter "democràtic" de Jaume I. La tendència a lloar-lo s’expandeix en l’actualitat a altres àmbits, fins al punt que sembla que alguns hagiògrafs han arribat a qualificar-lo de "feminista" (potser feminista a l’estil de Juan Carlos I el Bonachón?).
Cal reconèixer en descàrrec del despropòsit de celebrar des de l’esquerra la conquesta de València que, almenys, no va comportar una massacre com la que es va produir durant la invasió de Mallorca, on es va exterminar el 40% de la població autòctona. Sens dubte, l’edat va apaivagar el furor sanguinari del monarca… L’edat o el record de l’epidèmia de pesta que va afligir les tropes invasores davant la impossibilitat de gestionar la inhumació de la gran quantitat de cadàvers dels autòctons víctimes de la conquesta, i la certesa que resultava més rendible vendre com a esclaus els vençuts o, encara millor, explotar-los com a serfs.
És clar que hi ha qui justifica la conquesta de Mallorca argumentant que era un focus de pirateria… Com si en aquella època la pirateria no fos una de les principals activitats econòmiques de tots els pobles de la Mediterrània, inclòs el català.
Tampoc em sembla vàlid l’argument que, al cap i a la fi, el rei Jaume I va arrabassar València als invasors àrabs. Si ens posem etnicistes, hauríem de considerar que -tret de la noblesa de tots dos bàndols, d’orígens forans més o menys distants-, tant els valencians com els catalans i aragonesos, tot i que de religió diferent, sembla que eren majoritàriament d’allò que anomenem ètnia hispanoromana… A més, el Conqueridor no seria el personatge més adequat perquè se’l pugui considerar un nadiu pur davant d’uns monarques valencians invasors, ja que en les seves venes es barrejaven sangs normanda, franca, eslava i magiar… amb la visigoda.
En fi, potser calgui aplicar la damnatio memoriae a tots aquells conqueridors esborrant els seus noms dels carrers o enderrocant els monuments que se’ls ha dedicat; ara bé, si es comença aquesta tasca, que sigui amb tots, sense discriminar-los per raó de la seva nacionalitat. No trobeu?
