El passat dijous, 5 d’octubre, es va celebrar el Dia Mundial del Docent, una cita que pretén reconèixer la contribució vital d’aquests professionals a l’educació i al desenvolupament. Els docents tenen un paper fonamental en la societat actual i són una figura clau per a la del futur. Tant els de preescolar, com els de primària, secundària i de l’ensenyament superior són part d’una professió que requereix coneixements especialitzats, capacitats específiques i competències pedagògiques.
En els últims anys la societat ha evolucionat a marxes forçades i el món de l’ensenyament no se’n pot mantenir al marge. Aquesta situació vol noves habilitats, noves capacitats i, indiscutiblement, una actualització profunda de les institucions i per damunt de tot dels mestres. En aquest sentit, la formació dels futurs educadors ha generat un debat entre diversos agents socials i governamentals, que ha provocat un canvi en els requisits per poder accedir als graus universitaris d’educació infantil i primària. Sembla evident que cal canviar la manera de formar els futurs professors per aconseguir una millor educació dels infants. No obstant això, les opinions respecte a les mesures a adoptar són diverses.
Elisabeth Eixarch, professora de l’Institut les Aimerigues, considera que el sistema educatiu necessita mestres amb vocació de servei. “Caldria una selecció acurada d’accés. Fa molt de temps que es té la sensació que qualsevol pot ser mestre i res més lluny de la realitat actual”, sosté. “Cal un aprenentatge o pràctiques a les aules perllongats en el temps, no només de vuit setmanes com ara. Les estratègies d’aula no s’aprenen en tan poc temps. Cal viure dia a dia a les aules per reflexionar i aprendre. Crec que la possibilitat d’un any de teoria i pràctiques i un any sencer de pràctiques és l’ideal”, suggereix.
Reciclatge formatiu
En la mateixa línia, Xavier Sans, mestre de l’escola Tecnos, considera que la formació inicial hauria de ser encara molt més rica, vivencial i pràctica. “Em sap greu per als qui es formen ara mateix però cal intensificar la formació inicial i especialment la permanent. Avui un professional de l’ensenyament ha de formar-se de per vida. Els canvis se succeeixen a una velocitat vertiginosa i aquell que no mantingui el ritme de formació perdrà el tren molt aviat”, destaca Sans.
La Dolors Trullàs, mestra d’infantil del Cim, també comparteix aquesta opinió. El reciclatge formatiu dels mestres “és bàsic, és fonamental. Les necessitats dels infants i les famílies canvien, evoluciona el nostre entorn, evoluciona la nostra societat, el món, i hem de poder donar-hi una resposta coherent”, diu. “Un mestre ha de tenir inquietud i s’ha de formar constantment”, remarca Francesc Martín, de l’escola Joan Marquès Casals.
És més, “el professorat hauria de ser avaluat a les aules per comprovar la seva formació i adequació als canvis metodològics educatius”, proposa Eixarch, que creu que els docents haurien de formar-se permanentment tant en estratègies i activitats d’aula com en les habilitats socials i emocionals, en l’aprenentatge per competències i en l’ús de les noves tecnologies.
De fet, la introducció de les noves tecnologies a les aules és un dels reptes que té actualment el sector educatiu. “Són un instrument complex que genera noves dinàmiques d’acció, de pensament i de relació. En tant que això és així, cal una actualització de tot el sistema per acollir-les i integrar-les”, opina Sans. “Han portat a les aules la possibilitat d’apropar l’alumnat al món exterior. No podem defugir-ne però cal educar els nostres alumnes a fer-ne un ús responsable i cívic”, assenyala Eixarch. “S’han d’anar introduint a les aules com a eina de recerca, d’informació, però han de conviure amb les tècniques tradicionals de l’aprenentatge”, apunta Martín.
Així doncs, les noves tecnologies van canviant de mica en mica la manera d’ensenyar. Hi ha, però, altres elements a tenir en compte. Antigament, les classes es concevien com a sessions en què la transmissió de coneixement era unidireccional, del mestre cap a l’alumnat. Avui dia, en canvi, són moltes les persones que pensen que les classes magistrals ja no tenen cabuda en la nostra realitat educativa i social.
“Calen explicacions per part del mestre com a guia, però potenciant un alumnat competent i coherent, que sàpiga buscar informació, fer recerca i presentar resultats. L’exposició oral a les aules és una estratègia d’aprenentatge molt important. Si expliques el que has fet als altres amb coherència i claredat demostra que ho has après”, assegura Eixarch.
“Es va caminant cap a un model que potencia l’autonomia en l’aprenentatge i el creixement humà de les persones. Les classes tendiran a ser cada vegada menys magistrals i més dinàmiques, menys directives i més participatives, on tothom hi tingui a dir i a fer, i on es generin veritables processos de creixement i aprenentatge autònom”, explica Trullàs. “L’alumne se n’ha de sentir protagonista”, avisa, en aquest sentit, Martín.
“És urgent baixar el savi de la tarima però cal aprofitar la seva experiència, de manera que ens ajudi a compartir, que ens guiï i que ens obri camí de criteri”, afirma Sans, que manté que “el llibre, icona de la cultura i del saber, ha de seguir present com a recurs però ha de perdre protagonisme i compartir espais i temps amb altres mitjans”, quelcom que també comparteix Trullàs, que comenta que creu “en el llibre com a guia, com a eina, com a narrador de contes i històries, com a lloc de recerca, com a recull i constatació del que s’està treballant”, però no en el llibre “que imposa el ritme del dia a dia a l’aula per tal de poder-lo acabar, que només vol una resposta i treball memorístic, que dóna deures i que no dóna marge”.
Per adaptar-se a la nova situació i aconseguir uns alumnes motivats que vulguin aprendre i formar-se, alguns també demanen abandonar la tradicional divisió per assignatures. “No és gens senzill però resulta una obvietat que la vida no succeeix en compartiments estancats. Avui els grans equips de treball són multidisciplinars arreu”, recorda Sans. “Cada vegada tot és més transversal, tot està més en contacte. Treballar per projectes permet que l’alumne sigui el protagonista del seu aprenentatge i vagi demanant el que necessita”, considera Martín. “Sóc partidària de projectes interdisciplinaris de centre i treball en equips a l’aula, però també del treball específic des d’una àrea” , diu, en canvi, Eixarch.
Els deures
Un altre dels temes que estan sobre la taula són els deures. Alguns consideren que la quantitat de feina que els alumnes han de fer a casa és massa elevada. De fet, com diu Martín, alguns alumnes fan els deures amb l’únic objectiu de no tenir un punt negatiu. No obstant això, mestres com Sans i Eixarch defensen la seva utilitat. “Els deures són imprescindibles i ajuden a comprendre continguts que no s’han entès a l’aula i a poder presentar el dia següent els dubtes que s’han produït”, diu Eixarch.
“Ben entesos i sobretot ben dosificats són molt útils però dissortadament massa sovint es converteixen en feines rutinàries excessives sense massa sentit i sense objectius clars d’aprenentatge”, precisa Sans. És més, “si cada professor dóna la seva matèria sense coordinació amb la resta de l’equip, cadascú posa els deures que li convé i la suma de tots pot ser molt i molt feixuga, a més de potenciar encara més la desconnexió dels aprenentatges. Si es treballa de manera coordinada, es poden acordar uns únics deures més creatius, de temporalitat espaiada, que incloguin de manera global el que es va treballant i, sobretot, que demanin opinió, creació i sentit crític als alumnes”, suggereix Trullàs.
Aquests canvis potser ajudarien a reduir les xifres d’abandonament escolar i a millorar el rendiment dels estudiants, així com “prendre mesures d’atenció a la diversitat”, tal com comenta Eixarch, i “treballar perquè els aprenentatges s’elaborin de manera propera i significativa, que els infants, nens i joves trobin sentit a allò que fan, investiguen i estudien, que els ompli, que es puguin emocionar amb la descoberta, i que aquests aprenentatges els garanteixin un bon camí pel que vulguin fer de més grans”, com diu Trullàs. Es tracta, en definitiva, de despertar la curiositat dels alumnes, donar-los un vot de confiança i que aquests “vegin que hi ha una recompensa personal i emocional a la feina que fan”, com diu Martín.
A més, cal canviar la percepció d’alguns alumnes, que creuen que el professor no els presta prou atenció, no els entén o tracta d’imposar el seu criteri. Per tenir estudiants interessats en el procés d’aprenentatge cal respecte i confiança entre professorat i alumnat. “És molt important que l’alumnat entengui que el professor no és un col·lega ni un amic però que pot ser un assessor o orientador amb qui pugui parlar, explicar els seus sentiments i preocupacions i sentir que sempre obté una resposta amable malgrat que en algunes ocasions sigui contundent”, detalla Eixarch. En definitiva, tot i que l’educació ha canviat molt en les últimes dècades i segueix en plena transformació, si hi ha una figura imprescindible en tot el procés d’aprenentatge aquesta és la del professor que ha decidit dedicar la seva vida a ensenyar.
