Nascut l’any 1958 a Terrassa, Jaume Farrés ha arribat a ser químic especialitzat en la investigació de fàrmacs amb enzims en part a causa del seu germà, que va néixer amb síndrome de Down. Això el va portar a tenir el neguit per estudiar les malalties i voler trobar-ne una cura. Actualment és degà de la Facultat de Biociències de la UAB, tasca que compagina amb la recerca, les classes i la divulgació.
Des de l’1 de març de 2016 ha estat el nou degà de la Facultat de Biociències de la UAB. Se li gira molta feina?
Els professors d’universitat tenim, essencialment, tres tasques: la docència, la recerca i la gestió. Aquesta última és la que correspon a la meva tasca de degà. Es tracta d’un càrrec que vol molta dedicació i, per això, se’ns dóna un incentiu, que molts cops és la reducció d’hores de classe.
Què li aporta la seva feina?
Moltes coses. Una de les més importants és poder transmetre allò que he après. No és només la satisfacció personal de comprendre més bé el món, sinó també el poder fer arribar als altres allò que s’ha après perquè també hi tinguin accés. El coneixement i la cultura són un bé molt preuat.
Vostè es dedica a la investigació amb enzims per desenvolupar fàrmacs. Ens pot explicar, de manera planera, en què consisteix?
Un enzim és un catalitzador (estimulador, impulsor) extraordinàriament eficient que afavoreix la reacció química. Un exemple de reacció química que fa l’organisme és la digestió. Si no tinguéssim enzims en el tracte digestiu, aquesta digestió podria tardar centenars o milers d’anys. És a dir, que els enzims acceleren la reacció química. I així, molts i molts altres processos que tenen lloc dins l’organisme.
I aquests enzims com s’usen per fer fàrmacs?
Hem après que en algunes malalties és interessant bloquejar l’acció d’aquests enzims. Com? Amb inhibidors. Si no vols que entrin a casa teva, poses una porta. Doncs, amb això, igual. Bloqueges els enzims amb una substància que s’anomena inhibidor (que ha d’assemblar-se molt als substrats naturals) i així evites la reacció química. Per tant, molts fàrmacs són inhibidors enzimàtics.
El càncer és la nova epidèmia del segle XXI. S’estan fent grans avenços en aquest camp?
És una de les epidèmies, ja que també hi ha les malalties neurodegeneratives i cardiovasculars. Però, centrant-nos en el càncer, ja fa anys que s’estan fent grans avenços. Se sap que hi ha diversos factors que poden provocar càncer, com els genètics i/o els mediambientals i que moltes vegades no és res més que una acumulació de determinades mutacions de cèl·lules (bàsicament a l’ADN) que afecten gens essencials i desestabilitzen l’equilibri entre la proliferació i la diferenciació cel·lular i per tant es pot desenvolupar un tumor i el càncer.
Parlava vostè de les malalties neurodegeneratives. El passat 21 de setembre va ser el dia mundial contra l’Alzheimer. Com va la investigació en aquest sentit?
A part de l’Alzheimer hi ha també altres malalties neurodegeneratives. Aquestes sembla que es deuen, en part, a l’acumulació de determinats tipus de proteïnes (com la beta-amiloide) tot i que això encara està en discussió.
Sembla que tinguin molt clar el mecanisme de les malalties.
El primer que es fa quan s’estudia una malaltia és buscar-ne el mecanisme per poder buscar estratègies per bloquejar-la. En el cas per exemple del càncer, el que s’ha après és que n’hi ha de diferents tipus i no tots tenen el mateix mecanisme. Però, en el cas del càncer invasiu, en canvi, sabem que hi ha mecanismes generals i ja s’estan buscant fàrmacs per aturar la metàstasi.
No s’ha tardat massa?
És que fins ara no teníem les eines per poder-ho fer.
Creu que, d’aquí a pocs anys, s’aconseguirà trobar medicaments que acabin amb aquesta malaltia?
Els investigadors hem de ser molt seriosos i no podem afirmar una cosa que no sabem amb certesa. Per exemple, tot i que hi ha càncers que es curen, una part d’ells remeten durant un temps i després tornen a aparèixer. Ara s’ha descobert que, quan tens càncer, no totes les cèl·lules d’aquell tumor són iguals. Hi ha un conjunt molt petit, les cèl·lules mare canceroses, que sovint són les més resistents i les que tenen més capacitat de regeneració.
I en el cas de l’Alzheimer?
Tal com passava en el cas anterior, ningú pot afirmar amb seguretat que es curarà l’Alzheimer d’aquí a poc temps. El que sí que es pot afirmar és que hi ha una probabilitat elevada que d’aquí uns cinc o deu anys aparegui un fàrmac que pugui aturar o alentir aquestes malalties neurodegeneratives.
La indústria farmacèutica de fet és un gegant que el que busca, per sobre de tot, és fer negoci. Però, es pot fer negoci quan es tracta de la salut de les persones?
És un tema sensible. Però les farmacèutiques han de recuperar la inversió que fan. Pensa que, des que es troba un bon inhibidor fins que es pot convertir en un fàrmac i comercialitzar, passa un temps molt llarg, entre 12 i 15 anys. I el cost que té pot ser tant com mil milions d’euros.
En els pròxims anys, cap a on va aquest camp?
El problema més gran al qual haurem de fer front els pròxims anys és la resistència als antibiòtics. Molts dels microorganismes que produeixen infeccions s’estan tornant resistents, ja que es reprodueixen molt ràpidament i podríem dir que n’aprenen, especialment si es fa un mal ús dels antibiòtics. Per tant hem de desenvolupar nous antibiòtics. És importantíssim que els governs siguin conscients del problema, perquè les empreses no ho veuen econòmicament rendible i, per tant, cal inversió pública en aquest sector.
