Manuel Junyent escrivia al recull "Del cap i del cor": "Moltes nits s’organitzava una xefla particularíssima a la sala d’actes de l’entitat, i el Manos s’arrapava al piano i interpretava un repertori selecte, mentre el Rafel ballava amb la Maria de l’Sport i el Cinto giravoltava amb la Paulina. Després Rafel ens obsequiava amb una sessió especial de ‘los acróbatas’, imitant burlescament els moviments i les oscil·lacions d’aquests artistes, i nosaltres el secundàvem com bonament podíem. També cantàvem les melodies de moda i les que recordàvem dels temps pretèrits, i la Paulina brodava majestuosament aquella tonada que diu ‘igual que tú’, el Cinto desgranava malenconiosament les notes mel·líflues de ‘Les feuilles mortes’ i el Màrius, a part de les inevitables creacions del Machín, entonava commovedorament la ‘Maitechu mía’; al final de la seva tràgica actuació, les llàgrimes afloraven als nostres ulls i bramàvem com criatures abandonades".
Màrius Samarra efectivament va ser un protagonista de la Colla dels Ximples. Segurament la colla més mitificada de Terrassa. Però una ciutat també és això. Augmentar els mites, construir llegendes del que eren anècdotes més o menys divertides i extravagants. Màrius Samarra, amb el seu compromís, ha estat algú que ha ajudat a fer de Terrassa una ciutat més amable, més digna, més culta i potser, a partir d’una certa hora, també una ciutat més "decontracté".
Samarra era una persona educada. Parlava amb les mans com acompanyant les idees que s’enfilaven als ulls del seu conversador. Podia fer broma però la sabia combinar amb les formes discretes. L’educació, si no és encarcarada, és un principi de respecte i empatia. Samarra va ajudar amb la seva iniciativa a donar dignitat a Terrassa quan més la necessitava. Un ciutat que requeria d’excepcions com Amics de les Arts i Joventuts Musicals que la invitessin a sortir de la mediocritat dels anys seixanta i setanta. Els Amics de les Arts era un espai de llibertat, de vegades exagerant una mica la dimensió bohèmia però sent a l’ensems molt consistent a deixar a la ciutat iniciatives que han perdurat, com la Jazz Cava.
Samarra era una persona culta. Ho era abans de ser director del Centre Cultural i no al revés. Era obert fins a aportar un punt de murrieria, però era prudent. Tenia criteri. Va maldar per donar al Centre Cultural un tarannà molt més obert que el que en general es desprenia de la cultura pròpia de la Caixa de Terrassa. Li va tocar posar molta diplomàcia per evitar que el Centre Cultural no acabés enfrontat amb el teixit de les associacions culturals clàssiques de la ciutat. La irrupció del Centre Cultural no va ser fàcil d’acceptar. Una part de les entitats haguessin preferit que, en lloc d’apostar per un edifici emblemàtic i modern, Caixa de Terrassa hagués apostat per donar suport a les entitats directament. A Màrius Samarra, li va tocar fer de mitjancer en aquest polèmica. Finalment, el Centre Cultural es va consolidar com una peça més del panorama cultural de la ciutat amb una programació estable que ha deixat algunes temporades d’espectacles de molt nivell i algunes exposicions antològiques inoblidables. Avui la ciutat no tindria aquest debat, ja no queden entitats com la Caixa que prenguin iniciatives en favor de la ciutat que siguin polèmiques. No hi ha inversió, no hi ha polèmica.
Màrius Samarra era una persona culta sense haver viscut de la cultura. Tenia una carrera al món del tèxtil, com a tècnic, com a emprenedor. Era un producte de la Terrassa tèxtil que maldava per reviure un cert noucentisme en una ciutat que es transformava urbanísticament de forma caòtica i que políticament estava bloquejada. Gent com Màrius Samarra sintetitza en la seva biografia indústria i cultura d’una forma que després ja no s’ha reproduït fàcilment. La vella Ciutat del Fum que a l’hora volia ser l’Atenes catalana. Aquest perfil, aquesta orientació, que encara era present en el Pla Estratègic Ciutat de Terrassa d’inicis dels noranta, era molt ben representat per persones com Màrius Samar-ra. Quan Màrius Samarra ha arribat al cel cantant Machín les portes s’han obert diligentment. La contrasenya era "Maitechu mía". Descansi en pau.
