Sovint se sent "parlar de silenci" quan aquesta frase sembla una contradicció, ja que es podria definir el silenci com el fet de no parlar, de callar, segons la definició del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Sent el silenci l’absència de paraula hem d’utilitzar la paraula per poder parlar-ne.
Sabem que la vida a la ciutat és molt sorollosa, i especialment a les poblacions del mediterrani ens agrada parlar en un to alt, ja que expressem els sentiments de manera expansiva. A més, la industrialització i la tecnificació ens han portat un seguit de sorolls que serien difícils d’identificar per qualsevol persona que no fos del nostre segle. Ens hem acostumat tant a conviure amb el soroll que fins i tot a vegades ja no el sentim ni l’escoltem.
El silenci és un dels béns escassos en la societat actual. Costa molt trobar espais de silenci a la gran ciutat, ja que sempre estem envoltats de soroll. Si caminem per un carrer i no se sent res podem arribar a sentir-nos incòmodes. Cada vegada és més habitual veure persones passejant amb els auriculars a les orelles. Ens podem preguntar: què cerquen aquestes persones? Cerquen el silenci o cerquen aïllar-se i crear el seu propi món sonor lluny dels altres?
Però, quan ens trobem en una situació personal o social difícil, se’ns planteja la necessitat de cercar el silenci considerant-lo com a contrari al soroll que no permet pensar ni reflexionar sobre un mateix ni sobre les circumstàncies que ens tenallen. Contràriament, el silenci permet la introspecció i proporciona la serenor imprescindible per poder analitzar tot allò que ens preocupa i que vivim.
No s’ha de confondre el silenci amb el mutisme. Aquest darrer, el mutisme, o sigui el fet de no parlar, pot tenir, fins i tot, una causa patològica que pot produir una incapacitat de no parlar o de no respondre cap pregunta. Per contra, el silenci implica voluntarietat, hi ha intencionalitat i sovint amb el silenci volem comunicar allò que amb paraules se’ns fa difícil.
Podem trobar el silenci i, fins i tot, escoltar-lo en un passeig tranquil per un bosc, contemplant una eixida o una posta de sol. Cercar-lo a la ciutat és una mica més difícil, però sempre podem entrar en algun lloc d’oració, un claustre i, malgrat el brogit exterior, ens pot sorprendre el silenci que trobem.
Però quan les circumstàncies ens colpeixen de manera brutal com ha passat en aquestes últimes setmanes cerquem el silenci com a refugi per reflexionar, per aïllar-nos d’una realitat que no ens agrada o per pensar quin és el nostre posicionament enfront la situació viscuda.
També des del nostre silenci retem homenatge a les víctimes, a les persones que han mort i als seus familiars. El silenci és una manera de mostrar respecte.
Malgrat semblar una contradicció, amb el nostre silenci volem comunicar una infinitat de coses en què potser necessitaríem moltes paraules per poder expressar el nostre dolor, el nostre respecte i la nostra indignació.
* L’autora és psicòloga i pedagoga i és de l’Àmbit Maria Corral
