La mort un terrassenc insigne, Màrius Samarra. La seva mort, esdevinguda en una diada en què a ell especialment li hauria plagut de participar, m’ha deixat corprès per l’amistat que ens unia, però també perquè he sentit que quelcom de l’activisme cultural de la nostra ciutat s’esvaïa. Tot i que darrerament notava prou el pes dels anys, tanmateix seguia sent persona del bon consell.
Màrius era una persona discreta, d’una cultura i saber fer proverbials, que sense soroll portava a la realització diferents iniciatives culturals, especialment en el camp de la música, encara que també de la pintura. La seva amable senzillesa i tracte agradable havien fet que fos estimat per tots els qui l’hem tractat o conegut. Personalment, de la seva mà vaig entrar a formar part de les Joventuts Musicals en el moment que ell les va introduir a Terrassa, i iniciativa d’ell va ser també l’encert de fusionar-les amb la preexistent entitat Amics de les Arts, de la qual enguany es compleixen noranta anys. I dins d’aquesta nova associació, la de més alt prestigi cultural, almenys aleshores, de la ciutat, hi va aportar valuoses iniciatives i hi va ocupar-hi diferents càrrecs. Érem de la mateixa junta, que presidia Pere Alavedra, quan hi vam viure moments de certa inquietud quan va esdevenir-se el canvi de règim. I, de les Joventuts Musicals de l’Estat, Màrius Samarra va arribar a ser-ne vicepresident. També podria escriure sobre la seva activitat com a president que va ser de l’entitat Òmnium Cultural a la nostra ciutat, però crec que és d’allà on més el vaig tractar en la seva actuació de promotor cultural a què m’he de referir en aquestes meves improvisades paraules.
Quan la Caixa d’Estalvis de Terrassa fundava el Centre Cultural, Amics de les Arts i Joventuts Musicals hi vam tenir moltes sessions de treball, on no sempre ens posàvem d’acord, i hi recordo Màrius Samarra com un gran i assenyat interlocutor. El primer director d’aquest centre va ser Francesc Torrella i Niubó, però, en jubilar-se’n l’any 1982, el va substituir Màrius Samarra, que en va ocupar el càrrec fins a l’any 1990. No obstant la seva jubilació, no va deixar la vinculació amb el Centre Cultural, sinó que va ser nomenat membre del seu patronat com ho eren o bé ho han estat també Vicenç Villatoro, Joaquim Cardellach, Salvador Cardús i alguns altres que ara em sap greu no recordar.
Cal destacar en la seva direcció del Centre Cultural de la Caixa de Terrassa l’organització, juntament amb Eduard Vives, de la programació de les temporades de música i dansa, consolidades com a oferta cultural de primer ordre a la ciutat de Terrassa i comarca ja de fa anys. També durant la seva direcció la caixa va crear el premi Ricard Camí de Pintura, referent de tendències i propostes noves de la plàstica contemporània, i fins als darrers anys va ser membre del jurat. I em plau de fer constar el seu important assessorament, durant anys, juntament amb el de Francesc Miralles, per a l’adquisició de pintura per al valuós fons d’art de Caixa de Terrassa, avui patrimoni de la fundació que n’ha restat.
Finalment, vull recordar que l’any 1990 se li va atorgar la distinció de Terrassenc de l’Any i que l’Ajuntament de Terrassa l’any 2006 li va concedir la Medalla d’Honor de la ciutat. Títols sobradament merescuts, però, per l’eficaç actuació en el Centre Cultural els anys que el va dirigir, em sembla que li escauria algun acte de record especial, com em plau de suggerir.
* L’autor és expresident de Caixa Terrassa i del Centre Cultural
