En Joan s’estava dutxant, però el relaxant soroll que produïa la pressió de l’aigua en topar contra la pell del seu cos no li va impedir de sentir de fons un repetitiu senyal sonor que li va estranyar, sobretot per la insistència. En Joan va notar que l’alerta procedia del telèfon mòbil de la seva dona, en aquells temps ja llunyans en què el whatsapp encara no existia i la comunicació escrita a través del mòbil només es donava amb missatges d’sms.
Davant la persistència d’aquell reguitzell de sons, en Joan va decidir tancar l’aixeta, treure’s una mica la mullena del cos i amb una tovallola enrotllada sota l’abdomen va fer allò que tant costa de fer quan estàs a mitja dutxa: sortir-ne.
Pensava que potser li havia passat alguna cosa a la Laura, la seva parella. No entenia tanta constància en aquells missatges. I així, encara mig nu, va dirigir-se just on estava el mòbil d’ella; el va agafar; va fixar la vista en la pantalla i, amb els ulls inquiets, allò que hi va llegir el va deixar glaçat. Aquella plàcida dutxa havia canviat la seva vida.
Infidels
“Que si n’hi ha -diu-, d’infidelitats? Així…”, afirma la psicòloga terrassenca i terapeuta de parella Mati Segura mentre ajunta el tou dels dits de cada una de les seves mans i apunta cap amunt. “I, a l’estiu, se n’enganxen moltes, d’infidelitats –torna a fer el mateix gest–, per culpa dels missatges de whatsaap.”
I és que aquesta època de l’any, l’estiu, i més en concret el període de vacances, sembla que posa a prova l’estat de salut d’algunes parelles. “Quan passes tot el dia, o si més no la major part d’aquest, sempre amb la mateixa persona, és normal que sorgeixin desavinences, encara que hi estiguis bé”, apunta l’Eva Bach, pedagoga, escriptora i orientadora familiar.
No sembla anar massa desencaminada si tenim en compte que, just després de les vacances estiuenques, quan la tardor (l’estacional i potser també la de l’amor) demana pas, augmenta el nombre de persones que acudeixen a l’advocat per informar-se sobre els processos de separació o divorci.
És llavors quan també creix, segons hem pogut constatar amb els psicòlegs amb qui hem contactat, la xifra de parelles que decideixen fer teràpia per tractar de trobar una solució als seus problemes amorosos (si és que, d’amor, encara en queda…) i per esmenar les disputes que, durant les vacances, han esdevingut ja insofribles.
“L’estiu, les vacances, no són la raó en si per la qual les parelles s’acaben separant. Quan això passa és perquè ja tenen algun problema que ve d’abans. I de vegades, de les vacances, en creem unes expectatives massa altes, pensant que els dies de lleure i tranquil·litat ens serviran per arreglar les coses, o que ens ho passarem de meravella i això farà que tot vagi millor. Però després veiem que no és així”, diu Segura.
“Durant la resta de l’any, quan treballem, és més fàcil no tenir conflictes amb la nostra parella en el cas que no hi estiguem bé, perquè en el fons passem menys temps amb ella que a l’estiu. Però a les vacances, i també els caps de setmana, clar, els desacords es fan més evidents”, afegeix.
Trencar la rutina
Els hàbits programats de la vida quotidiana poden convertir-se, a voltes, en un parapet darrere el qual s’amaguen unes dissonàncies amoroses que afloren, més que mai, a l’època estival. És llavors quan la parella surt de la seva rutina, del seu dia a dia, mentre que, la resta dels mesos de l’any, els dos no es veuen tant. D’entrada perquè la major part de la jornada, la passen a la feina.
Però arriba l’estiu i hi ha molt temps per estar plegats. Llavors poden fer-se més palesos, més evidents, problemes com la manca de comunicació; la falta d’habilitat i capacitat per resoldre els conflictes, o bé la relació, potser dolenta, que hi hagi amb la família pròpia o amb la política. Un vincle que sovint resulta complicat i que amb freqüència acaba influint en una història que, d’entrada, havia de ser només de dos.
L’estadística ho diu
El que el Joan, encara amb la tovallola enrotllada sota l’abdomen, el pit descobert i el cabells banyats i amb olor de xampú, havia trobat en agafar el telèfon mòbil de la Laura l’havia deixat, simplement, en estat de xoc. La seva ment no arribava a assimilar allò que els seus ulls veien a la pantalla.
Ells dos, que ja duien catorze anys junts, que s’havien casat ara en feia sis, que tenien dos fills plegats, que no els faltava de res, perquè es guanyaven bé la vida; que tenien una bona llar… Que tenien un passat, un present i un previsible futur… En Joan no podia creure que, arran d’aquells missatges que arribaven incessants al mòbil de la seva dona, hagués descobert que hi havia un altre home.
L’últim trimestre de l’any, el que va d’octubre a desembre, acostuma a ser, de fet, el que concentra més peticions de separació, divorcis i nul·litats matrimonials. Així ho indiquen les estadístiques del Consell General del Poder Judicial a partir del nombre de sol·licituds d’aquest tipus ingressades als jutjats de primera instància, de primera instància i instrucció i de violència contra la dona.
Però qui té la valentia de fer el primer pas, un cop que ha vist que aquelles vacances tan esperades s’han convertit en un veritable malson en termes de convivència? Qui pronuncia aquella frase tan curta, però que sovint amaga tant de temps de reflexió al darrera i diu: “Hem de parlar”.
Acceptar l’altre
“Quan la parella passa per una situació difícil, molts cops hi ha un dels seus membres que, simplement, decideix no fer res encara que la relació sigui dolenta. Estigui bé o malament amb l’altra persona, el que fa és adaptar-se a la situació i prou –comenta la Mati Segura. Mentre que, en general, l’altra part de la parella sí que vol trobar una sortida a l’atzucac, ja sigui per arreglar-ho o bé per acabar-ho de deixar del tot.”
L’especialista explica que sovint és a l’estiu quan aquell membre de la parella que desitja posar remei a la mala situació pensa que és el moment de parlar-ne, donat que estem més relaxats i hi ha més temps lliure. Potser no ho acaba aconseguint. I s’adona que aquell camí ja no porta enlloc.
Quan en Joan, els ulls humits, va ser conscient gràcies al mòbil que la seva dona l’enganyava, de seguida va lligar caps. “A ella, l’havien ascendit a la feina i de sobte va començar a tenir molta vida social, a sortir de nit, a anar a actes”, explica. En Joan, de fet, no es diu Joan, però sí que és de Sant Cugat i ara ja està a la vora dels 50.
“Jo no havia estat mai desconfiat. Al cap i a la fi, jo també viatjava bastant per feina. Però, quan em vaig assabentar del que passava, allò em va deixar realment destrossat”, recorda. “Vaig passar dos mesos vivint amb ella i sense dir-li que ho sabia tot. Encara no ho volia fer. Volia esperar-me. Van ser dos mesos en què em vaig dedicar a recaptar proves per a quan arribés el moment”, continua.
I va arribar. I ella d’entrada li ho va negar tot. Ara bé, en Joan tenia clar que no podien seguir junts.
Però, més enllà de si passat l’estiu les parelles corren més perill de trencar-se, quins són els principals problemes que tenim avui en les nostres relacions amoroses? Se separa gent de totes les edats? Com reaccionem quan ens deixen? Són algunes preguntes que ara intentem respondre.
‘Fes que canviï’
Si haguéssim de fer una llista dels problemes més habituals que avui tenen les parelles, la psicòloga Mati Segura en destaca la infidelitat, però també el fet de no acceptar l’altra persona tal com és.
“És allò de dir: ‘No estem bé, però, si tu fessis això, allò i allò altre, ho estaríem”, explica. “De vegades aquestes parelles vénen a la consulta i la dona és com si em digués: ‘Canviem el meu marit’. El primer pas és acceptar que ell, o ella, és així. I que, si realment la seva manera de ser et resulta del tot insuportable, doncs planteja’t si pots seguir vivint amb aquella persona”, afegeix.
La terapeuta familiar també diu que la desconfiança és un altre dels obstacles freqüents a la vida sentimental compartida d’avui. “Però què vol dir tenir confiança en l’altra persona? Que t’ho hagi d’explicar absolutament tot? Això no és confiança? Això és control. Haig d’admetre que la meva parella té una vida privada, que té el seu espai i tot el dret de no compartir-lo amb mi.”
Entre gent gran
A Catalunya, l’any passat hi va haver un total de 18.632 separacions, divorcis i nul·litats matrimonials. Al conjunt d’Espanya se’n van registrar fins a 101.294, segons l’Institut Nacional d’Estadística. Catalunya presenta el segon índex de separacions, divorcis i nul·litats matrimonials més alt de tot l’Estat. El 2016, la taxa va ser de 2,5 per cada 1.000 habitants. Les estadístiques també indiquen que un dels col·lectius en què més ha crescut la xifra de divorcis és el corresponent a les persones que tenen més de 60 anys.
És el cas d’en Pere (nom fictici), un terrassenc que, als seus 69 anys i després de dues dècades de matrimoni, va decidir separar-se, primer, i divorciar-se, després. En aquest sentit, quins motius duen una persona que ja està a la maduresa de la vida a fer creu i ratlla i a començar de nou en el difícil terreny sentimental?
“Jo, com aquell qui diu, m’acabava de jubilar” –conta en Pere. “Llavors entres en una altra etapa de la vida. La relació amb la meva parella de llavors s’havia anat espatllant. Era una relació formalment correcta, però que ja no tenia cap espurna. I et trobes una altra persona, te n’enamores. No saps si allò sortirà bé, o no, però decideixes ser honrat amb tu mateix, coherent amb el que sents, i tires endavant.” En Pere té previst casar-se en uns mesos amb la seva nova xicota, que és bastant més jove que ell. “L’important és enamorar-se i tenir il·lusió”, conclou.
Deixar o ser deixat
La Mati Segura detalla que la persona que deixa, com va ser en Pere, de normal ja té un altre projecte, que sovint és una altra parella. “Però en canvi la persona deixada es troba sense cap objectiu, se li trenca absolutament tot.” I afrontar que l’amor s’ha fet miques és un procés dur. L’especialista parla de fins a quatre fases per les quals passen aquelles persones que són deixades: “Primer, n’hi ha una de negació, de dir: ‘No pot ser’, ‘s’ho repensarà’, ‘tornarà’… O ‘què haig de fer perquè torni?’”.
L’especialista diu que la segona fase és sentir tristesa. “Hi ha qui la passa plorant uns dies i ja està. I hi ha qui es queda en aquesta fase o, simplement, es nega a passar-la, i aquestes són persones que viuen permanentment emprenyades. Ho senten com una injustícia perquè no han acceptat la pèrdua.”
La tercera etapa és l’enuig. “Hi ha el patològic, que és el d’aquells que diuen: ‘Ara dedicaré la meva vida a fotre qui m’ha deixat’. Però si aquesta ràbia, la canalitzes bé, dóna molta força, perquè penses: ‘Què carai! Ha estat injust el que m’ha passat, però jo tiro endavant”. La quarta fase és ja la de l’acceptació. “Diem que tot aquest procés dura un any, però el temps és molt variable. La feina del psicòleg és que la persona no s’encalli en alguna d’aquestes etapes. Hi ha fases de negació, per exemple, que són llarguíssimes.”
Alliberament
De vegades, però, fer front a un trencament sentimental es viu com un alliberament. És el cas de la Sol (nom fictici), una exveïna de Terrassa de mitjana edat, que va casar-se amb la seva parella, una dona, el 2006, després d’haver estat ja deu anys juntes. El matrimoni va durar només uns mesos. “Teníem una nena i, per a la meva parella, era com si la nostra filla se li mengés el terreny. En va començar a sentir gelosies”, relata la Sol. “Després van venir problemes més greus i vaig veure que allò s’havia d’acabar”, recorda.
“Ho vaig viure com un alliberament, així que viure soles amb la nena no ens va costar gens. El que és dur és tot el procés judicial que encara arrosseguem.” Sobre tot plegat, la Mati Segura reflexiona: “Ens enamorem d’una persona en unes condicions determinades, però aquestes van canviant, perquè, en definitiva, la vida mateixa va canviant. A més volem que la nostra parella sigui el nostre amic, confident, amant, que només em desitgi a mi i que sigui per a tota la vida. I això és impossible!”.
