Sevillana de naixement i madrilenya d’adopció, la psicòloga Rocío Ramos-Paúl va passar fa uns dies per Terrassa per presentar el Método Wits, un sistema d’aprenentatge que busca millorar l’atenció, la concentració i la memòria de nens i adults. Diu que al carrer li continuen dient “Supernanny”, el títol del programa de Cuatro en què es va fer famosa.
Amb què es queda de la seva experiència com a “Supernanny”?
Amb moltes coses, però una d’elles és que molta gent em deia: ‘Jo pensava que el meu fill era l’únic que feia aquestes coses fins que vaig veure a la tele que n’hi havia altres d’iguals’. I també em deien: ‘Creia que el seu comportament no tenia solució”. Que veiessin que, de solució, sí que n’hi havia, era una gran satisfacció.
Ja tenim prou temps de ser bons pares amb totes les ocupacions i les presses que tenim sempre per a tot? Si qui treballa, es passa tot el dia a la feina!
I tant que sí! Vostè pregunti a qualsevol nen quins són els millors pares del món i veurà què li diran: “Els meus”. Bé, si és adolescent, potser ja no ho dirà, això. (Riu.)
Hi ha problemes que es repeteixen en cada una de les edats d’un infant?
Sí, i són problemes que s’han donat tota la vida. Quan es tracta de nens molt petits ens preocupa que dormin, l’alimentació, el control d’esfínters… Als 2 o 3 anys, el problema són les marranades que fan. Cap als 6 o 7 comença el tema de com es comporta el nen quan ha de complir unes normes, uns límits; i ja més tard hi ha la desmotivació a l’hora d’estudiar. Aquestes són les etapes de desenvolupament d’un infant. Però de vegades, aquestes etapes es compliquen.
I hi ha una motiu recorrent per la qual es compliquen?
La raó que més es repeteix és que els pares diuen : ‘El meu fill no em fa cas”. En l’alimentació, menja el que li dóna la gana; o és molt selectiu en el menjar; o no hi ha manera que mastegui. O bé fa unes marranades terribles i no m’obeeix. Quan ja són una mica més grans comencen amb les males respostes i els pares diuen: “Jo no puc permetre que el meu fill em contesti així”. I ja a l’adolescència, doncs tot el que es vulgui i més…
Com què?
A l’adolescència, l’assumpte del consum d’alcohol o fins i tot de drogues, començant pel cannabis, de sobte es fa molt present. Els pares també han de saber com gestionar el tema de les relacions sexuals; de l’agressivitat, de vegades.
Quin és el punt que ens ha de fer veure que potser convé acudir amb el nostre fill a un psicòleg?
Sempre que com a pares no sapiguem com dominar la situació i abans que aquesta empitjori. És a dir, sempre que hi hagi una situació que ens estigui dinamitant la relació familiar i que, una vegada i una altra, veiem que som incapaços de resoldre per nosaltres mateixos. Llavors cal recórrer a un professional, igual que aniries al dentista si et fes mal una dent.
Avui, als pares, se’ls exigeix que tinguin moltíssima psicologia en l’educació dels fills…
No, avui són els mateixos pares, els que s’exigeixen tenir aquesta psicologia. I això és un guany meravellós com a societat. Per fi ja tenim una consciència real de com n’és, d’important, l’educació dels nostres fills, i per això hi ha tantíssima demanda d’informació sobre el tema.
Aquests dies hi ha hagut una certa polèmica sobre la participació de nens a les manifestacions pro-independentistes. Com ho veu?
Doncs que és normal que els pares transmetin als nens els valors, les ideologies i les creences que tenen. Tu, com a pare, li transferiràs allò que has viscut. No només amb la qüestió de la independència de Catalunya. Pensem, per exemple, no sé, en les manifestacions sobre l’avortament.
Però si portes el teu fill a una manifestació d’aquest tipus no l’estàs condicionant perquè pensi d’una determinada manera?
I quin pare és objectiu? En aquests casos, jo sempre insisteixo molt als pares, això sí, perquè treballin per despertar l’esperit crític en el nen. És a dir, que si avui tu vas amb ell a una manifestació, treballa perquè el dia de demà potser et pugui dir: “Doncs mira, jo ara ja no penso com tu”. Els pares hem de donar eines als nens perquè en el futur puguin prendre les seves pròpies decisions.
Seguint amb preguntes que s’hagin pogut fer alguns pares aquestes últimes setmanes. Com se li explica, a un infant, que hi ha hagut un atemptat contra persones que passejaven per la Rambla?
Sovint els pares s’obsessionen en com explicar les coses als nens i, abans de res, als fills petits, el que cal és escoltar-los. Convé que els escoltem més i sapiguem què han vist ells d’aquell fet, com se senten, per què fan aquella pregunta concreta… I a partir d’aquí hem de donar les explicacions adaptant-les al seu llenguatge. I no mentir-los sobre el que ha passat, però tampoc fer-los agafar por. I repetir-los que un fet així de greu no ocorre normalment.
