La passió per pujar muntanyes compta amb molts adeptes a Catalunya, una terra on l´afició per l´excursionisme ha fet aparèixer nombrosos centres, unions i agrupacions relacionats amb aquest esport. De fet, la Federació d´Entitats Excursionistes de Catalunya agrupa actualment més de 400 entitats. Algunes d´aquestes organitzen diverses activitats entorn de l´alpinisme, una modalitat esportiva que consisteix a fer ascensions a muntanyes elevades, generalment d´un cert grau de dificultat.
El nom d´alpinisme deriva de l´afició que es va desenvolupar al massís dels Alps a partir de finals del segle XVIII i durant el XIX, vinculada en part al desig de coneixement científic impulsat per investigadors com Horace-Bénédict de Saussure, que el 1787 va fer la segona ascensió al Mont Blanc, després d´haver promocionat la primera, realitzada per Jacques Balmat i el doctor Michel-Gabriel Paccard (1786).
No obstant això, es creu que la primera muntanya que es va pujar per motius purament esportius va ser el Mont Aiguille, al sud de França. Antoine de Ville, per ordre del rei Carles VIII, el va pujar, ajudat de cordes i escales de fusta, l´any 1492.
A partir d´aquell moment, de manera accelerada a la segona meitat del segle XX, d´una a una van anar sent vençudes totes les muntanyes del món. Des de les més altes fins a les més difícils. Malgrat això, dia a dia també van sorgint nous reptes i es fan paleses dificultats i possibilitats que abans no havien estat tingudes en compte. Fins i tot pics que ja formaven part de la història revifen l´interès dels alpinistes, amb vies noves i itineraris espectaculars.
Avui en dia, el bon alpinista ha de saber esquí de muntanya, escalar en roca, gel o terreny mixt (aquell que combina roca i gel), però també ha de tenir nocions d´orientació.
Escalada
Així doncs, una activitat sovint lligada a l´alpinisme és l´escalada, una disciplina esportiva que consisteix a realitzar ascensos sobre parets de fort pendent valent-se únicament de la força física i mental pròpia. En la seva modalitat clàssica, consisteix a pujar o recórrer parets de roca, vessants escarpades o altres relleus naturals caracteritzats per la seva verticalitat, utilitzant mitjans d´assegurament recuperables en quasi la seva totalitat i la possibilitat en la seva progressió d´utilitzar mitjans artificials.
En origen, l´escalada apareix com una activitat derivada del muntanyisme. Inicialment es considerava només com un mitjà d´entrenament per als recorreguts de muntanya. Va ser al segle XIX quan l´activitat va néixer a la ciutat de Dresden, a Alemanya de l´Est, al Districte dels Llacs d´Anglaterra. L´existència de rocòdroms a partir dels anys 60, però, va donar una autèntica embranzida a l´evolució de la disciplina.
A Catalunya aquesta activitat està associada al moviment excursionista i es regula des de la Federació d´Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).
En Jordi Canyameres és tècnic en alta muntanya de la FEEC i ha dirigit diversos cursos i estades organitzats per l´Escola Catalana d´Alta Muntanya (ECAM). “Des de molt petit, amb els pares anàvem a caminar molt per Sant Llorenç o per Montserrat i a mi ja m´atreia. És difícil d´explicar però jo sempre pensava: ´Com ha pogut la natura aixecar aquestes muntanyes? ¡Quina força ha hagut de fer la Terra!´. Em fascinava intentar assolir aquestes grans catedrals, com diem nosaltres. Era un repte. Deixar la rutina del dia a dia i poder sortir a la natura, que és d´on venim, m´encantava. Cada vegada que sortia era una aventura nova i això em feia sentir viu”, explica aquest terrassenc de 53 anys.
Canyameres ha participat en expedicions als cims més alts del planeta, des dels cèlebres 8.000 de l´Himàlaia fins als Andes, passant pels Alps i els Pirineus. “Quan parlem d´expedicions, tothom pensa en les grans expedicions a l´Himà-laia i als Andes, però per a mi una de les meves grans expedicions va ser el primer cop que vaig fer l´Aneto, amb esquís de muntanya. Als 14 anys vaig dir als del Club Muntanyenc de Terrassa si podia anar amb ells. Fer el cim més alt dels Pirineus amb aquella sèrie de companys que eren els meus ídols va ser una gran expedició”, recorda aquest fotògraf egarenc. “Al cap d´un any, amb 15 anys, vaig fer el meu primer 4.000. També amb esquís de muntanya i amb les mateixes persones. Va ser al Mont Rosa. A partir d´aquí vaig anar fent moltes sortides als Alps, que per a mi és l´escola que m´ha ensenyat, la zona on he après més i on he fet més ascensions d´envergadura”, explica.
Una metàfora de la vida
“A la llarga he vist que la muntanya és una metàfora de la pròpia vida. Tant a la vida com a la muntanya t´has d´enfrontar a reptes perquè has volgut o perquè la vida te´ls ha posat allà davant”, assegura Canyameres. “El cim és només l´objectiu però les experiències que vius durant el recorregut, els amics i les emocions i sensacions que vius pel camí són tot un conjunt de coses que t´emportes a casa. Si aconsegueixes el cim, perfecte. I, si no, t´endús un munt d´experiències i un motiu més per seguir entrenant i seguir lluitant, com a la vida”, afegeix.
En la mateixa línia es pronuncia Èric Riba, un matadeperenc que ha passat pel Centre de Tecnificació d´Alpinisme de Catalunya (CTAC). “T´ajuda a evadir-te del dia a dia, veure la vida des d´una altra perspectiva, trobar el teu espai, fer allò que et ve de gust, que et fa sentir bé i realitzat i que et fa lluitar. Potser és molt típic, però crec que és una escola de la vida. Pateixes, lluites i amb constància i dedicació aconsegueixes els objectius que et proposes, cosa que pots traslladar a la teva vida diària”, afirma.
Com Canyameres, Riba també es va iniciar en aquest món de petit. “La meva mare ha estat sempre molt excursionista i des de petit em portava a Sant Llorenç, amb la gent de la Unió Excursionista de Matadepera. Vaig anar al Carlit amb 4 anys. Després, a Matadepera vaig conèixer en Toti Garcia, que és un gran aficionat a l´alpinisme, i vaig començar a anar al Pirineu, a l´Aneto, a escalar amb gel€ Va ser tot molt rodat. Més endavant vaig conèixer l´escalada en roca. Això va venir d´un viatge que vaig fer a Xina amb un amic meu per intentar fer un 7.000. Quan vam tornar, volíem entrar al CTAC (Centre de Tecnificació d´Alpinisme de Catalunya) i a partir d´aquí ens vam posar a escalar més fort per poder entrar a formar part d´aquest equip. Va ser aleshores quan va créixer la meva passió per l´alpinisme i l´escalada”, comenta aquest jove de 28 anys que practica l´alpinisme, l´esquí de muntanya, l´escalada en roca, l´escalada mixta i l´escalada en gel.
Preguntat pel que cal per poder ser un bon alpinista i escalador, Riba respon: “Potser algú pensa en el físic, però jo crec que és més una qüestió de motivació. Si tu hi poses moltes ganes i hi dediques moltes hores, segurament seràs molt millor. Encara que et cansis físicament, si mentalment estàs motivat, seguiràs endavant”.
No obstant això, el matadeperenc reconeix que “quantes més habilitats, millor, però has d´anar progressant sense voler fer passos agegantats. Primer, al teu entorn, Montserrat, Sant Llorenç, després pots passar al Pirineu, després als Alps€”.
De fet, Riba considera que Terrassa i la comarca del Vallès Occidental són un lloc privilegiat per iniciar-se a l´escalada i el muntanyisme. “Aquí al costat, tenim Montserrat, que és una de les escoles més importants a nivell de via llarga i on s´ha forjat la història d´aquest esport a Catalunya, i Sant Llorenç, on pots practicar tot el tema de càrdio, de córrer, de bicicleta€, que et donarà una bona condició física per afrontar segons quines expedicions, on pots fer via llarga i on hi ha una gran escola d´escalada esportiva a tota la zona de la Font Soleia. És un entorn ideal per a qui es vulgui iniciar en aquest món”, destaca.
