Les persones que no donen suport a “aquest” referèndum són súbdits i, per tant, no ciutadans, s’ha arribat a dir. És la ben coneguda tesi dels temps foscos del segle passat “qui no està amb mi està contra mi”. Aquesta i altres afirmacions i actuacions han pres el nom de la democràcia i de la llibertat en va i les estan posant en perill.
Criticar com s’està duent “el procés” no és estar a favor del govern del senyor Rajoy. La seva no-política davant del problema polític que pateix Catalunya i la seva antipolítica del segrest de facto de l’autonomia catalana i de la supressió de drets evidencien que no és un dirigent polític responsable i, per tant, és necessari que se’n vagi o que el facin fora. La distància de les meves idees de les del govern de Madrid i del PP és d’anys llum. Significa això que la política que s’està fent des del govern de la Generalitat s’ha d’acceptar submisament i no pot admetre cap mena de crítica? No. La línia que em separa del “com” d’aquest procés és de quilòmetres. La fe no és bona per a la política, la crítica és essencial; per tant, ni neutral -no hi ha només dues maneres de resoldre el problema polític a Catalunya- ni equidistant -opinar que hom vol un referèndum acordat no és estar a la mateixa distància de les dues postures encarades, és també una actitud de compromís, és mullar-se. Votar és igual a democràcia? La democràcia és un edifici que està fet de paraules. És la veu que se sent a l’espai públic. A la democràcia atenesa els polítics parlaven amb claredat, les ambigüitats i les mentides no eren acceptades ni estèticament ni èticament. La democràcia atenesa semblava que estava ben arrelada; tanmateix, l’assetjament extern i la mentida interna, la demagògia, és a dir, l’ús interessat i manipulador de la paraula que transforma la veritat en mentida per tal d’assolir els objectius de manera que el fi justifiqui els mitjans, la feren trontollar. S’afirma que votar sempre és bo, que votar és igual a democràcia. La democràcia, certament, implica poder votar, però votar no implica la democràcia com ho exemplifica la història passada i recent de molts països. Votar és el resultat del diàleg, de la deliberació, de l’escolta a les diferents veus de l’espai públic, de la reflexió i decisió personals. Si hi manca aquest acarament de les diferències i només se sent una sola veu, aleshores votar és un frau/un engany.
També es fa un ús abusiu de la paraula llibertat. És tan encisadora la paraula llibertat que tothom la utilitza i de vegades hom pot pensar que en nom seu té dret a passar de les lleis i dels seus límits. En una entrevista el filòsof Todorov deia, citant un autor francès del segle XIX -Henri Lacordaire-, que tant els rics com el pobres, els poderosos i els qui no tenen poder, són protegits per la llei, però la llibertat els empresona. Creu Todorov que aquest autor aconsegueix condensar aquesta veritat en una frase: “No és la llibertat la que allibera, sinó la llei”. Les lleis no són, per suposat, absolutes, es poden canviar, però sense elles la convivència social fóra impossible, ja que imperaria la llei de la selva. Des de fa temps s’ha instal·lat una censura inquisidora i un assetjament als ciutadans que manifesten opinions diferents a les tesis dominants. No hi ha arguments? És pot convèncer mitjançant la fal·làcia “ad hominem” que en comptes d’aportar arguments llança contra qui opina diferent defectes personals, insults, improperis i vexacions i amenaces? “Que els ciutadans mirin els polítics als ulls i els diguin si els deixaran votar”, digué públicament Puigdemont; “assenyalem-los”, posa un anunci d’Arran de Lleida amb les cares dels polítics que no donen suport al referèndum. És la censura inquisidora de grups d’individus que no toleren idees diferents. Qui les manifesta rep un linxament. Aquesta mena d’inquisició popular, alimentada des del Govern, crea un àmbit de “silenci” forçós a través del qual volen fer fora de l’espai públic -la democràcia- el lliure pensament i la seva lliure expressió. La democràcia no és immortal. Cal defensar-la de l’assetjament que ve de fora i del que fa niu a casa nostra.
L’autor és filòsof
