La Trinca paria -fa quaranta-cinc anys- la cançó que duia el nom d’aquest indret. La lletra ens duia a somiar amb una gran ciutat, sense cap dels vells defectes de la vella societat. Un país ideal de disbauxa. Amb la possibilitat de fer l’animal. Qui ens havia de dir, actualment, que aquest text seguiria essent ben vigent? Un país imaginari, ancorat en l’abundor. Gairebé podríem viure sense pencar-la. Amb arbres dels quals penjarien garrins rostits. Voltats de muntanyes de formatge i regats per rius de llet i vi. Que bé!
Començo a estar tip i avorrit per tot un seguit de cantarelles monotemàtiques. Un dia és el sobiranisme. L’endemà, el dret a decidir. Demà passat, el mandat democràtic i la transversalitat. Quan no s’invoca la total injustícia i aberració del Tribunal Constitucional o el fiscal general. Tot plegat -tenint raó tant els uns com els altres- una autèntica olla de grills. Amb dificultat i fent un rodolí, cerco opinions tècnicament imparcials, allunyades de la rauxa i enfocades a Xauxa. Així, he trobat unes propostes del jurista i notari Joan-Josep López Burniol. Alhora és membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya i articulista de diferents mitjans de premsa. Cito part del seu bagatge per rebatre la tesi d’aquells que em vulguin acusar de tendenciós. Fa deu anys, va publicar un llibre proposant pautes que desfessin l’atzucac català. Deia que és del tot inevitable que els catalans siguin consultats. Ho recolzava tot en un trípode: reconeixement de drets històrics, competències identitàries exclusivament pròpies (sobretot en llengua, ensenyament i cultura en general) i un topall màxim al fons de solidaritat amb agència tributària compartida…
És evident que n’hem fet un gra massa. Els d’allà, entestats a fer-se l’orni. Deixant que el problema es podrís. Els d’ací, tensant la corda a límits demencialment insostenibles. Damunt del passotisme i l’enfrontament és impossible bastir ponts amb fonaments i conrear la llibertat. No anem bé per anar a Sants. Estem en una situació límit quan, tot just, manquen deu dies per a l’1-O. Encara no és tard, si es vol. En aquesta voràgine, tinc un desig: viure bé.
La solució passaria per recuperar el rerefons de la banda de Canet. Serà que, d’una o altra manera, somio en Xauxa.
