Ja s’ha escrit el capítol final, la gestió de l’aigua de Terrassa passa a mans d’una empresa municipal (el que gestionava Mina fins ara). Desitgem que la futura gestió no comprometi el futur del subministrament ni repercuteixi en la butxaca dels ciutadans per una mala praxi.
Des de l’inici, Ciutadans ha defensat una alternativa: fer un concurs públic on els operadors privats competeixin entre ells per oferir a la ciutat un projecte de gestió on prevalgui l’excel·lència al millor preu. Per a Terrassa pensem que és la millor opció, un servei tan sensible (no se’n té consciència fins que comença a anar malament), al nostre entendre, necessita múscul inversor que no detregui recursos de les polítiques socials, escala que abarateixi els costos i professionalitat al servei de la innovació.
El que s’acaba d’aprovar a l’Ajuntament és menys important que transcendental, i per demostrar-ho és necessari explicar de manera sintètica quina ha estat la forma en què el PSC ha capitanejat el procés. L’alcalde va prendre la decisió política fa més d’un any com a reacció al nostre parer a dues circumstàncies, es va sentir pressionat pel sector econòmic de la ciutat (i desgraciadament també per repugnants atacs personals d’algun espontani) i electoralment per partits que han competit per guanyar-se l’afecte de certs moviments socials, els quals estan aconseguint a Espanya situar el debat de la gestió dels serveis públics en un espai allunyat de l’anàlisi sobre l’eficiència dels mateixos.
Jordi Ballart va apostar llavors per la gestió directa del servei, encara que ho va supeditar a les conclusions d’una memòria que n’analitzés els pros i els contres; un exercici estètic. En aquest article d’opinió, no hi cap el relat dels detalls, però perquè tothom ho entengui assenyalaré que és evident que un informe ningú l’encarrega per demostrar el contrari del que es pretén justificar. Ho vaig dir en públic, repto qui sigui capaç de mostrar un exemple d’Ajuntament espanyol que hagi tractat de municipalitzar un servei com l’aigua i no ho hagi aconseguit tot i que un informe el desaconsellés. S’ha intentat per part del PSC revestir el procés d’aprovació de l’aigua d’una pàtina de racionalitat econòmica però, com la consultora externa assenyala, l’anàlisi final és poc realista i, en última instància i sense suport empíric, s’argumenta com a element fonamental que la gestió directa per part de l’Ajuntament és millor perquè el control és més proper… Una fal·làcia que es demostra amb facilitat si repassem la llista d’empreses municipals que perden diners cada any, per no parlar del període en què l’Ajuntament era accionista de Mina.
A la vista de les motivacions de l’alcalde i la forma en què sí o sí el PSC exerceix el poder, és possible que el sector privat tingui dubtes afegits a l’hora de comprometre’s a invertir i generar ocupació? Té l’alcalde una estratègia per reconduir aquest tema o sobre alguna cosa..? Són alternatives els discursos de la sospita sobre la iniciativa privada dels Comuns o ERC? Ho és un PDeCAT que és l’actual responsable de la promoció econòmica de la ciutat i no sabia què votar sobre l’aigua? No queda massa per al 2019 per la qual cosa no es tracta d’improvisar, sinó de demostrar que es creu en la col·laboració público-privada com a única bandera per al segle XXI capaç de generar progrés i benestar on tots guanyem; eficiència, sostenibilitat i innovació, això és el que defensa Ciutadans per als serveis públics i serà el primer que posarem en qüestió si de nosaltres depèn el govern d’aquesta ciutat.
L’autor és portaveu del Grup Municipal de Ciutadans (C’s)
