En vigílies de la diada nacional de l’Onze de Setembre i seguint la tradició, comento l’actualitat política. Amb tota seguretat el camí del mig o tercera via no és la solució perquè Catalunya pugui recuperar els seus drets històrics com a nació però, tot amb tot, crec que és un camí que amb prudència podria ajudar a superar l’actual atzucac. Acceptat per una gran majoria que "tothom que viu i treballa a Catalunya és català i que som un sol poble", ara cal avançar més i guanyar sobirania, tot reconeixent el país plural que tenim. Fa 50 anys que em vaig identificar amb les idees d’Unió Democràtica de Catalunya fundada l’any 1931 i que plantejava com a solució per al nostre país una confederació de pobles de la Península Ibèrica, lliurement pactada. És allò que després en vam dir l’Europa dels pobles. La dignitat i la llibertat de Catalunya, com a nació, amb la seva història, la seva cultura, la seva llengua i sobretot la seva voluntat d’ésser, hi serien ben reconegudes.
Durant quasi vint anys des del Parlament de Catalunya vaig donar suport als diferents governs del M.H. Jordi Pujol, persona amb molt bones idees teòriques, però que tot indica que va consentir una mala praxi amb un entorn descontrolat, una cosa que ha fet molt mal! En aquells primers anys de democràcia i d’autonomia recuperades maldàvem pel paper de Catalunya, eren temps de peix al cove, allò que el PNB encara fa avui. Estic segur que la majoria de diputats d’aleshores vam fer tot el que vam poder amb il·lusió i honestedat. Després el 2006 arriba la reforma de l’Estatut i el 2010, la malaurada sentència del Constitucional. El Partit Popular havia fet mans i mànigues per tombar allò que el Parlament, les Corts i el poble de Catalunya havíem aprovat. Molta gent aquí deia: no hi ha res a fer, ens tanquen la porta; tot plegat em va apropar al món de la independència.
Però han passat set anys i avui tenim una crisi greu. Ni s’ha avançat en el reconeixement del dret a poder decidir el nostre futur ni tampoc en el paper del Parlament com a màxima institució, i encara pitjor el govern central i els tribunals ens limiten dia rere dia. Avui més que mai necessitem un Parlament sobirà que aprovi lleis que permetin incorporar tots els catalans als beneficis de la societat del benestar, assegurant feina digna i decent a tothom i eradicant la corrupció. Catalunya ha d’ésser model d’exigència i d’austeritat. Però tenim un empat tècnic, la meitat de la població vol la independència i l’altra meitat s’espanta amb el mot. Per això cal treballar de ferm a casa nostra buscant més consens per dignificar la política i superar tants anys de centralisme. Penso que és hora de modificar l’estratègia i amb modèstia, però amb tota fermesa, cal convèncer més gent i aprofitar totes les escletxes que facilitin, si no la solució, almenys algun tipus d’acord provisional.
Convençut que el camí del mig o tercera via no és la solució final, recordo allò que ens deia sempre el M.H. Sr. Miquel Coll i Alentorn, d’Unió: "Quan davant d’un problema es diu que no hi ha res a fer, en realitat és que tot està per fer". És en aquesta línia que s’ha d’insistir, una i altra vegada, per trobar un acord transitori vers la Catalunya lliure que volem. Segur que és quasi una missió impossible, difícil i complicada i costarà Déu i ajut poder debatre-la amb seny i seriositat. Però penso que no s’ha d’abandonar mai l’esperança.
De tot cor desitjo èxit a les persones coratjoses que intentin superar l’atzucac actual, ben segur que només ens en sortirem amb l’esforç de moltes persones de bona voluntat, d’aquí i d’allà, treballant eficaçment i seriosament dia rere dia i sense defallir.
L’autor és doctor enginyer industrial
