Hi ha un alt component de llegenda pel que fa als orígens dels escacs. La mitologia, també en aquest cas concret, es barreja amb la possible realitat i es crea un món que, amb el pas dels anys, es dóna per veraç, i ningú el discuteix. A vegades, però, si hi ha més d´una versió, cadascú s´apunta a la que considera més poètica. Una de les llegendes parla d´un jove indi que, per distreure un rajà molt afligit per la mort del seu fill a la guerra, va idear aquest joc. I n´hi ha una segona que atribueix els inicis dels escacs al déu Mart, pel que fa a la mitologia romana, o Ares, si ens referim a la grega.
En qualsevol cas, tot i que molt sovint s´ha dirigit cap a l´Antic Egipte o la Xina dinàstica, com a possibles bressols, en l´actualitat el nombre més gran d´indagacions al respecte s´encamina cap a l´Índia com a principal origen d´aquest joc tan ancestral. Els primers indicis, però, apunten al fet que aquell primitiu joc tenia certes regles bastant diferents de les actuals (no existia l´enroc o els alfils, en moure´s en diagonal, podia saltar per sobre de les peces), fins que el joc es va anar adequant, fins al segle XV, en què va arribar molta part de la normativa d´ara.
El procés de desenvolupament de les tecnologies més avançades, en el seu moment, va tenir un efecte d´enfortiment dels escacs. L´aparició de màquines per jugar va viure una esplendor que, com sovint succeeix en moltes disciplines, acaba aparcada per l´arribada d´innovacions pròpia de l´avenç de la ciència. Els ordinadors, cada vegada més intel·ligents, i els canvis en les prioritats dels més joves han col·laborat indirectament en certs canvis en el món dels escacs.
Poc ambient
“La veritat és que, físicament, al club no hi ha gaire ambient, només els dies que hi ha el Campionat de Catalunya per equips, en què llavors ens belluguem a la ratlla de seixanta o setanta jugadors, però que vinguin al club, pocs”, explica Josep Flores, president del Club d´Escacs Terrassa, entitat que viu un moment de cert estancament, tot i que es treballa per seguir comptant amb una escola de la qual emanin joves talents. “Tenim una escola i ja en tenim dos que juguen al primer equip. És una tasca llarga i hem d´aspirar a això, però a molts nens, quan tenen 12 o 13 anys, hi ha esports que els sedueixen més”, apunta el president de l´entitat.
És innegable que les noves tecnologies i la digitalització han estat un escull per a un esport que solia tenir força arrelament a la ciutat, amb un bon nombre de clubs o entitats on es podia practicar, i que comptaven amb força expectació quan es disputaven campionats. “A nosaltres, ens ha perjudicat, però, a més, hi ha hagut la crisi econòmica que estem suportant, i no podem oblidar que, entre els anys 80 i 90, Terrassa era la capital d´Espanya d´escacs”, lamenta Flores.
D´altra banda, Joaquim Armengol, jugador del club i Mestre Català, considera que tot és fruit del tipus de societat de l´actualitat, on la pressa i la immediatesa en són la protagonista principal. “Ara tot va molt de pressa i la societat fa que vagi així. Abans s´ajornaven les partides i es deixaven per a l´endemà. Havia vist, fins i tot, partides que es reprenien un dilluns. Ara es vol acabar tot ràpidament, una partida normal es jugava a dues hores i mitja, i 40 jugades, i ara es juga una hora i mitja, més trenta segons per jugada”, assegura aquest escaquista terrassenc, un dels històrics del desaparegut club Xec Escacs Terrassa, després de fusionar-se amb el Club d´Escacs Terrassa.
Menys creativitat
Aquest afany, tota aquesta pressa per tot, provoca que el joc, en si, se´n ressenti, segons Armengol, que explica que “avui en dia, fins a la jugada desena, tot està analitzat i això fa que hi hagi menys creativitat. La rapidesa d´ara fa que les partides no siguin tan exactes com eren abans”. També lamenta que tot això repercuteix en la qualitat del joc i de les partides. “Abans, les partides eren boníssimes, però ara, amb tanta rapidesa, han perdut qualitat”, afirma.
Una modalitat molt afectada per tota aquesta constant innovació i per certa manera de dictadura de la digitalització, molt popular fa molts anys, és la dels escacs per correspondència. Armengol, que en el seu dia i en aquesta categoria va ser subcampió d´Espanya de la Copa i primer de la primera categoria, recorda que “abans, quan no hi havia ordinadors ni internet, jugava als escacs per correspondència, i una partida podia durar de dos anys i mig a tres. Ara he deixat de jugar perquè és impossible”. A més, afegeix que “els escacs per correspondència estan morts, i ara tot són escacs informàtics i no tenen res a veure amb allò. Ara la que juga és la màquina”.
Flores, per la seva part, considera que l´evolució de la societat pot ser una de les claus de la pèrdua d´interès dels joves pels escacs que, ara, “tenen un ventall més ampli de possibilitats d´oci que abans”. El president del Club d´Escacs Terrassa sosté que “les empreses no tenen tants recursos econòmics com abans per ajudar, però un patrocinador no hauria de ser difícil de trobar, però no n´hem sabut”. Per això, i amb el sentit de l´humor que el caracteritza, el dirigent terrassenc fa broma i explica que “he estat molts anys director comercial i he sabut vendre, però els escacs no els he sabut vendre de la mateixa manera i, en aquest sentit, m´haig de posar un zero”.
Una variant del joc
De fa uns anys, es practica una variant dels escacs, ideada pel gran campió nord-americà Bobby Fischer, i que es coneix com a Escacs 960, Fischer Random Chess o també per les seves sigles, FRC. Aquesta variant, que conserva les normes estrictes dels escacs, es basa en una disposició diferent o aleatòria de les peces en les sortides i altres diferències. L´objectiu de Fischer era fomentar que la creativitat o la destresa del jugador predominés per sobre de la memòria, l´estudi o l´anàlisi de les obertures. Armengol, que ha jugat amb la selecció espanyola d´escacs 960, apunta que “a la llarga es podrien jugar les partides normals així per evitar la teoria però crec que encara falta perquè arribi això”. Possiblement, l´aparició d´alguna figura internacional, com va ser el mateix Fischer, i que tingués un ampli ressò, o rivalitats com la que van establir Anatoli Karpov i Garri Kasparov podria ser un punt de partida per recuperar part de la passió o l´atractiu d´aquest joc. Flores accepta que “seria bo en l´àmbit espanyol que sortís algú. Alguns, com Francisco Vallejo, apunten bé, però no per competir amb els millors del món com el noruec Magnus Carlsen”.
Ara, Kasparov ha tornat a competir i Flores creu que això podria ser molt positiu per donar un impuls als escacs. “Si es donés la circumstància que Kasparov fes una mica d´ombra a Carlsen, hi podria haver una mica d´alegria”, ja que considera que el joc del noruec “és una mica avorrit”. El directiu de l´entitat egarenca afirma que “Kasparov és un fora de sèrie” i la seva tornada podria ser important, però els seus millors elogis se´ls endú Fischer. “El fenomen Fischer ho va arrancar tot i per a nosaltres va suposar una revolució, però, després, la cosa s´ha frenat.”
Ara, la Federació Catalana vol potenciar els escacs femenins i, per això, el club compta amb Carme Colomo, que treballa en aquesta direcció. “Busquem noies i dones que vulguin jugar i tinguin interès en els escacs”, comenta. La captació de nous jugadors es fa a través de les escoles. “Els nens que ho fan bé, els mateixos col·legis ens els envien al club”, explica.
Encara que segueix oferint-se a moltes escoles com a activitat, ja no és com fa molts anys, en què els escacs eren una pràctica gairebé coneguda per tothom. Els nens i nenes sabien moure les peces després d´aprendre-ho a l´escola o per via familiar. Ara, les prioritats sembla que són unes altres.
Un campionat escolar
També fa esment que “fa molts anys havíem organitzat un campionat escolar, i regalàvem bicicletes. Reuníem fins a 1.200 nens però llavors ens ajudaven patrocinadors i ara no en trobem. Costa molt trobar col·laboracions i tot ha de ser per iniciativa personal”, declara Flores. Els avenços tecnològics, la crisi econòmica i una oferta molt més extensa quant a oci han suposat una mica de recés pel que fa a la pràctica dels escacs com a element de distracció, o també per la mera intenció o ganes de competir. Tot i això, les ganes d´un grup d´entusiastes d´aquest joc mantenen encesa la flama, a l´espera de temps millors.
