El periodista egarenc Joan Carles Peris (A Coruña, 1961) afronta una nova etapa professional a TV3 com a cap de la secció d’internacional dels informatius de la casa i presentador del programa “Món 3 24”. Peris torna així a Catalunya després d’haver estat, des del 2014, corresponsal a París de la cadena, una ciutat on ha sentit de prop els estralls causats pel terrorisme.
Tot just arribat de París, ja el vam veure a TV3 analitzant els atemptats de Barcelona i Cambrils. Com se’n va assabentar?
Per la ràdio. De seguida vaig intuir que allò no pintava bé. Vaig trucar a la tele i em van demanar que hi anés, sobretot perquè com a corresponsal he viscut successos semblants a França.
Tenia la sensació que en un moment o altre hi acabaria havent un atemptat a Barcelona?
A França, no després de l’atemptat del setmanari Charlie Hébdo, sinó del que hi va haver a la sala Bataclan, el primer ministre Manel Valls va dir: “La pregunta no és si tornarem a patir un atemptat, sinó quan serà”. Pensar que un atemptat podia passar a França, però no a Catalunya, té poc a veure amb la realitat que vivim.
Ha vist molt diferent la resposta dels polítics catalans, i del conjunt espanyol, respecte a la que han tingut els dirigents francesos en tessitures similars?
Aquí no hi ha hagut una reacció política a la francesa, en el sentit de dir: “Hem estat atacats i ens hem de protegir”, amb mesures d’hiperseguretat, superpolicials, amb la possibilitat de fer registres sense una ordre judicial o amb la declaració de l’estat d’emergència. A Catalunya sembla que s’intenten veure les coses d’una manera més àmplia i es diu: “Hem estat atacats. Quines mesures es poden prendre, en tots els camps, perquè no ens torni a passar?”.
La unitat política ha estat, pel cap baix, qüestionable els dies posteriors als atemptats.
La resposta política de qui té el lideratge a Madrid i a Catalunya ha estat sensiblement diferent de la francesa, més unitària. Segurament, per una qüestió de cultura política i també de conjuntura (en relació amb el moment que viu l’anomenat procés sobiranista). Jo no he vist una convocatòria del president Rajoy a tots els líders polítics dient: “Això que ha passat és molt greu, com ho podem abordar?”; com tampoc ho he vist al Palau de la Generalitat. A França sí que es va produir.
Hem de prendre nota de les esquerdes que mostra a França el model d’integració al país de les segones i terceres generacions de famílies d’origen musulmà?
Hem de pensar que a França realment hi ha barris sencers d’aquesta població. I són barris (les “banlieues”, els barris deprimits dels afores de les grans ciutats) que viuen realitats molt separades de la resta del país. Allà, com aquí, hi ha joves que no troben una resposta, o bé creuen que no la troben, en el sistema en què viuen i s’han educat, i estan predisposats psicològicament a l’adoctrinament en el jihadisme. I els intents de França per lluitar contra la radicalització d’aquests joves han fracassat.
I doncs?
Al final jo comparteixo bastant el debat sobre si estem parlant d’una radicalització de l’islamisme, o bé d’una islamització dels moviments radicals. És a dir, qui cau en una xarxa d’aquest tipus i executa un atemptat així, no hauria caigut igualment, per exemple, en l’extrema dreta si allà l’haguessin escoltat i admès?
L’endemà dels atemptats ens vam llevar amb portades de diaris que mostraven imatges força dures del que havia passat, amb cossos estesos al terra. Què en pensa?
És un debat professional complex, perquè a més ens han posat davant d’una situació en què les víctimes ens eren molt properes. L’escenari mateix ens era molt proper. També havien matat la Rambla, entre cometes. A mi, m’hagués estat molt difícil, en el cas de ser director de diari, decidir sobre aquella magnífica fotografia periodística, perquè ho era, ja que era una imatge que retratava la situació.
I si tot hagués passat més lluny?
La proximitat és una qüestió molt sensible. Si la mateixa fotografia hagués estat d’un atemptat a Kabul, hagués passat gairebé desapercebuda. Malauradament, no tots els morts són iguals. També és cert que l’evolució de la societat va cap a tenir una sensibilitat extrema vers aquest tipus d’imatges.
Però, escolti, és la mateixa societat que aquella tarda enviava i reenviava, per WhatsApp, vídeos ben explícits de l’atemptat…
Exacte. Trobo que hi ha una profunda hipocresia entre l’àmbit públic i el privat. No es critica que es puguin difondre aquests vídeos per WhatsApp, però si es pengessin a Twitter, o en una altra xarxa social pública, ja es veuria diferent.
Per cert, què és el que més enyorava de Terrassa a París estant?
Tenir-ho tot més a l’abast. A París pots gaudir de mil escenaris, però també és una ciutat enorme i molt dura, pel clima, la gent, la burocràcia… Ara estic encantat de tenir el CN Terrassa a tocar de casa.
