L’estiu és un parèntesi. Es tracta de tornar a casa i haver de recordar on són les tovalles i els estalvis que farem servir cada dia. Tornar a les rutines llargues i abandonar les rutines trencadores i curtes de l’estiu. Descansar vol dir canviar de rutines. Tornar és reprendre l’agenda estructurada. En el meu cas, tornar a treballar vol dir tornar als viatges, a les hores cada cop més complicades d’aeroports i a la saturació dels avions.
Per a mi però la tornada a casa no s’entendria sense tornar a caminar per Sant Llorenç i la Serra de l’Obac. Aquest estiu he tornat molt enamorat de les Gavarres, un espai natural empordanès extraordinari tant si s’agafa per Sant Martí Vell o Madremanya, com si l’accés és pels Àngels o més cap al cantó de Palamós. Aquest estiu he fet molt les Gavarres des de Mont-ras, Llofriu, Fonteta i l’entorn de Fitor. Les suredes són un tipus de bosc especial, molt resilient, i la seva combinació amb les pinedes dóna un tipus de bosc dens sobre un terreny sovint arenós. M’ha sorprès la frondositat de les Gavarres tan a prop del mar. De fet, quan les Gavarres emocionen és quan s’aixequen una mica i es veu el mar. El contrast és extraordinari. Un paisatge digne d’un escriptor com Josep Pla.
Tinc el costum de celebrar la tornada de l’estiu a Terrassa amb una excursió curta però deliciosa per la Serra de l’Obac. No té cap secret i és molt coneguda: Alzina del Salari, Morral del Llop, Coll de Garganta, Coll de Boix i tornada pels Graons de Mura. Algun cop he allargat la tornada per la Font de Pola per poder mirar bé el Paller de Tot l’Any. Per a mi, aquesta caminada té la dimensió ideal per fer-se en poc més d’una hora i això, en dies de molta calor, pot voler dir sortir a quarts de vuit del vespre. Però el més excepcional és que des de sobre el Morral del Llop hi ha una gran perspectiva de la Mola, després hi ha una vista notable de la Mata i l’ermita de Sant Jaume. Des del camí que porta de la Mata a la Coma d’en Vila per poc que t’aixequis tens una magnífica vista sobre el Pujol de la Mata i del cantó de Mura i quan ja tornes de Coll de Boix si t’enfilés veus molt bé el cantó de l’Hospital de Sang i el Turó del Mal Pas. Per tant en poca estona veus en perspectiva els paisatges de la Mola, de Mura i de Montserrat.
M’agrada començar l’excursió pujant fort des del camí que surt de la riereta que hi ha just al costat d’on s’aparquen els cotxes. És un xaragall poc conegut. Puja directe i és bonic. A dalt, al Morral del Llop, m’espera un corb només per trencar el silenci. De seguida continuo com si anés en direcció caps als Tres Jutges i des d’allà agafo un camí ben assenyalat que porta cap a la plataforma que cobreix el Morral del Llop. Les vistes sobre la Mola són notables. Als peus queda tota la zona de la Font de l’Hort, la preferida del meu pare i on ja fa molts anys vàrem enterrar un gos especialment estimat.
Un cop s’arriba a la carena es tracta de fer una ullada cap al cantó de Mura, frondós i amb un fons d’escenari que arriba al Pirineu. Des d’allà els camins per tornar a l’Alzina del Salari són múltiples. Una de les meves opcions preferides és la que baixa per l’Avenc del Llest o la que va a passar per la Font dels Traginers. En tot cas, en aquesta ocasió continuo cap a Coll de Boix pel camí del GR. Des de Coll de Boix provo de baixar per una variant dels Graons de Mura que es precipita amb una verticalitat tal que la poca llum de l’hora desaconsella agafar-lo. Augmento el ritme i torno cap al GR i baixo amb les darreres llums fins a recuperar el cotxe a l’Alzina del Salari.
En tot el camí ni una sola persona. Silenci. No parlo ni amb el gos, només vull recuperar les sensacions de la roca barrejada amb els pins, les alzines i algun roure. Trobo el bosc sec, però menys sec que altres anys, i menys sec que les Gavarres. Però el perill dels incendis encara no ha passat. Fa angúnia que cada estiu aquesta meravella estigui en risc. Mentre pujava hi havia a l’aparcament de Can Robert, just a tocar de la Torre de l’Àngel, un parell de persones fumant. Potser sóc un exagerat, però m’ha semblat una temeritat.
Tornar a casa és tornar a caminar per Sant Llorenç. Recuperar-ne les aromes, els colors, els camins, el perfil retallat de cada roca, la fesomia de cada puig.
