El 27 d’agost hem celebrat la festa de santa Mònica i el 28, sant Agustí, el seu fill. Sant Agustí és un dels pensadors més grans de la història, proper als homes de qualsevol època i lloc, dotat d’una extraordinària empatia per a qui s’acosta a la seva figura. La seva mare li va transmetre la fe catòlica quan encara era nen. Més tard, en la seva joventut, s’allunyà de la fe cercant la felicitat en la satisfacció dels sentits i sobretot a causa de les doctrines maniquees que li oferien una concepció aparentment més racional del món. Però la seva set de la veritat era tan forta i tan profunda que no s’acontentà amb aquelles cosmovisions i va buscar i buscar fins que trobà el Déu veritable, que dóna la vida i que entra en la nostra mateixa història. El seu pelegrinatge intel·lectual i espiritual és un paradigma del treball de reflexió en la relació entre fe i raó, en definitiva, a la recerca de la veritat. Segons ell, fe i raó són "les dues forces que ens porten a conèixer". Va formular aquesta relació coherent entre fe i raó: "crede ut intelligas" (creu per comprendre) i, de manera inseparable, "intellige ut credas" (comprèn per creure).
Segurament la seva frase més coneguda és aquella amb què comença el llibre de les "Confessions": "Ens heu fet per a vós, i el nostre cor està inquiet, fins que no descansi en vós" (I, 1, 1). És una descripció magnífica del seu itinerari d’insatisfacció interior, de recerca i d’encontre. Descripció de l’encontre amb qui li era més interior que ell mateix: "Perquè vós éreu més dintre meu que el més íntim de mi, i més alt que allò suprem del meu ésser" (III, 6, 11). En conseqüència, qui està lluny de Déu també està lluny de si mateix, alienat de si mateix, i només pot trobar-se ell mateix si es troba amb Déu. D’aquesta manera aconsegueix arribar a ell mateix, al seu veritable jo, a la seva veritable identitat. En aquesta mateixa línia, el Concili Vaticà II (veure "Gaudium et spes", 22) ens ensenya que el misteri de l’ésser humà només s’aclareix en el misteri de Jesucrist, que és el qui manifesta plenament l’home al propi home i li descobreix la grandesa de la seva vocació.
La conversió de sant Agustí pot definir-se com un itinerari que va culminar amb la conversió i després essent batejat per sant Ambròs, però que va continuar fins al final de la seva vida. L’itinerari comença amb el seu acostament progressiu al cristianisme, encara que de fet havia rebut de la seva mare, santa Mònica, una educació cristiana que sempre va estar present. També la filosofia platònica contribuí positivament en el seu camí de retorn a Crist. Els llibres dels filòsofs li indicaven que existeix el Logos, de qui procedeix tot el món, però que semblava llunyà. En la lectura de les cartes de sant Pau és on va trobar plenament la veritat. La fe en Crist portà a acompliment la llarga recerca de sant Agustí en el camí de la veritat. Després de rebre el baptisme, volgué dedicar-se a la vida contemplativa i a l’estudi, però tres anys després va ser consagrat sacerdot i després bisbe a Hipona i destinat a servir els fidels. En la darrera etapa de la seva vida va ser especialment conscient que tenim necessitat d’una conversió permanent i fins a la seva mort va viure amb una intensa actitud d’humilitat, demanant perdó a Déu cada dia de la seva vida.
L’autor és el bisbe de Terrassa
