Avui, commemorem dissortadament el 20è aniversari de la mort del gran pianista Vicenç Montoliu (conegut per Tete). Nasqué -cec- l’any 1933, a l’Eixample de Barcelona. Als 6 anys, els seus pares l’apuntaren a una escola privada per aprendre piano. Set anys més tard, entrà al Conservatori. El seu gran talent el dugué a ésser músic titular de l’orquestra del Liceu i de la banda municipal.
Amb 22 anys, el vibrafonista Lionel Hampton el convidà a tocar -amb la seva Big Band- en un concert de jazz. En quedà summament impressionat i se l’endugué de gira. El debut internacional (any 1958) es produí al festival de Cannes, fent trio amb Art Taylor i Doug Watkins. A partir de llavors, la seva carrera esclatà de forma sideral. Fins que, el 1967, viatjà a Nova York, convidat per la Cambra de Comerç. Allò el catapultà a programar un munt de concerts (tant a Amèrica com per tot Europa), assolint un reconeixement brutal de la crítica musical d’arreu.
Un any abans de morir, rebé un dels molts homenatges a la seva carrera al teatre Monumental de Madrid. El novembre del mateix any (1996) li implantaren un marcapassos i fou diagnosticat de càncer de pulmó. Malgrat un delicat estat de salut, mantingué compromisos adquirits amb el 16è Festival de Jazz de Terrassa i el Palau de la Música barcelonina. En aquest indret, dugué a terme una actuació magistral, amb obres -entre d’altres- de l’incomparable Duke Ellington.
El Consistori de Terrassa tingué una sensibilitat exquisida en dedicar-li un carrer: el petit tram que uneix el carrer de Gaudí amb la Jazz Cava. Cal valorar-ho en la seva justa mesura.
Moltes persones amb deficiències sensorials arriben a desenvolupar -en grau estel·lar- altres carismes del seu interior. És un fet que quadra plenament amb la figura del nostre personatge. En aquesta tessitura, em ve al pensament el tenor italià Andrea Bocelli, amb una veu summament encisadora… Alhora, qui no coneix -a Terrassa- en Xavi Heras? Fa uns vuit mesos, vaig tenir la sort de coincidir amb ell, en la cantada participativa del "Rèquiem" de Mozart, al Centre Cultural. Vaig quedar impactat de l’experiència. Admiro la seva tenacitat i el seu sentiment.
Tant de bo que el seu esforç ens esperoni a tots plegats!
