En aquesta carta dominical vull relatar el testimoni de conversió d’un metge. Alexis Carrel va néixer a França el 28 de juny de 1873. Va ser biòleg, metge, investigador científic i escriptor francès. Va ser guardonat amb el premi Nobel de Fisiologia o Medicina l’any 1912 per les seves contribucions a les ciències mèdiques: havia descobert un específic punt de sutura que permeté el trasplantament de vasos sanguinis i d’òrgans. En els seus anys d’estudis universitaris abandonà les conviccions religioses i va seguir la filosofia materialista i positivista. En aquells anys Lourdes i els miracles que hi succeïen eren tema comú de discussió en els cercles mèdics francesos. Hi havia qui hi creia i d’altres n’eren profundament escèptics. Carrel era dels qui pensaven que es tractava de falsos miracles que en realitat eren fruit de l’autosuggestió; en aquell temps l’absorbien els estudis científics i a poc a poc s’havia convençut que més enllà del mètode positiu no hi ha cap certesa. Però volia comprovar-ho ell mateix i per això participà com a metge en una peregrinació.
A la mateixa peregrinació, hi va participar una malalta, Marie Bailly, que es trobava en un estat d’extrema gravetat: patia una peritonitis tuberculosa, que li produïa uns dolors terribles, i la seva expectativa de vida era mínima. El 28 de maig de 1902 quan la varen portar a les piscines no s’atreviren a introduir-la a l’aigua perquè el seu estat era crític i només li van fer unes ablucions i la portaren davant de la imatge de la Mare de Déu a la gruta. Tot d’una, al Dr. Carrel, li semblà que el rostre de la malalta s’anava tornant més normal; després la va examinar i comprovà que la respiració s’anava regularitzant i semblava que millorava. També comprovà que el llençol que la cobria es desinflava a l’altura del ventre. En mitja hora la inflor de la pacient havia desaparegut. S’acostà i comprovà que el cor ja bategava sense acceleració. Va quedar impactat, sense poder parlar, ni tan sols pensar. Havia estat testimoni d’un miracle.
El nostre convers acompanyà aquella peregrinació com a metge d’ofici. Abans ell havia declarat que "el miracle és un absurd, certament; però si en condicions ben concretes s’arriba a comprovar amb certesa és precís admetre’l". Anys més tard va escriure un llibre, "El meu viatge a Lourdes", explicant aquella experiència i com a partir d’ella es va convertir al catolicisme. En el seu cas, el fet de ser testimoni d’un miracle físic va donar com a fruit el miracle moral de la seva conversió. L’antic metge positivista, convertit en creient, va seguir dedicant tota la seva vida a la ciència. Aquella tarda, Marie Bailly va ser portada a l’hospital i Carrel la va visitar vàries vegades amb d’altres metges i constatà que la curació era completa. Quan va arribar la nit es va acostar a la basílica, on pronuncià una oració que s’ha fet famosa:
"Verge Santa, auxili dels desemparats que us imploren humilment, salveu-me. Crec que Vós heu volgut respondre al meu dubte amb un gran miracle. No ho entenc, i encara en dubto. Però el meu gran desig i l’objecte suprem de totes les meves aspiracions ara és creure, creure apassionadament i cegament, sense discutir ni criticar mai més. El vostre nom és més bell que el sol del matí. Acolliu aquest pecador inquiet que, amb el cor torbat i el front ple d’arrugues, es remou interiorment. Més enllà del que m’aconsella l’orgull intel·lectual hi ha amagat un somni, encara ofegat per desgràcia, el més seductor de tots els somnis. El de creure en Vós i el d’estimar-vos com estimen els monjos d’ànima pura."
L’autor és bisbe de Terrassa
