La meva gran oportunitat va ser aquell dia que el meu pare al veure el fill repenjat en la irresponsabilitat em va dir: "A treballar i estudiar per la nit". I aquell primer adolescent que vaig ser de sobte topa amb les Rambles per anar a treballar: per aprendre a cosir, Rambla avall, carrer Escudellers, per fer de venedor a la botiga prop del Pla de l’Os, prop del mosaic d’en Joan Miró, prop de la Boqueria, darrera el quiosc. Molt a prop, massa a tocar del final del trajecte de la furgoneta de l’odi islamista -radical- terrorista. "Per això aquest atemptat ha trasbalsat la memòria del meu despertar en allò social, cultural, espiritual…"
Les Rambles, sense jo saber-ho, van ser l’escola per ensenyar-me el rostre humà, la fesomia dels comportaments de les persones, la munió de maneres, motius, estils, opcions de viure la vida. Allí vaig saber que la gent és molta gent, que el poble són molts pobles, que cadascú és un univers sencer i tots essent molt diferents s’assemblen molt. Allí vaig sentir que el món té pare, Déu, i per això cada persona és germana.
Les Rambles eren com el meu llibre de capçalera, la florista, la peixatera, el botiguer, el treballador, el policia, l’estudiant, el turista, el manifestant, el pobre, el lladre, la mare, les filles, els rics, els de la classe mitjana, els immigrats, els marginats, la dona de la vida i els seus clients i els clients de mil coses, el que passeja, el que treballa, la que treballa moltíssim, el transportista, el guàrdia urbà , el que bada, el que no sap què fer, el que passeja la seva solitud, el que camina amb arrogància i el que ho fa compungit. Allà vaig aprendre que aquests són els meus veïns, que la gent són persones molt concretes.
Les Rambles em van aclarir que les ideologies defineixen amb poca traça i mala fe, judiquen amb molt poc encert i generen fílies i fòbies nècies, que no encaixen amb la realitat i desencaixen la realitat. Allí vaig veure ben clar que cada persona és una ànima que la fa sagrada i que al darrera de cada vida hi ha una persona que viu amb el desig viu o trencat. I molts cops amb sort o molt poca sort vol i anhela els horitzons amorosos i eterns. Allí vaig sentir que el món té pare, Déu, i per això cada persona és germana.
Passats els meus 40 anys vaig tornar a ramblejar com a capellà i vaig tocar les Rambles des del Raval (Sant Agustí, carrer de l’Hospital i molt a prop del final del trajecte de la furgoneta que va assassinar la gent, els turistes, els veïns de les meves estimades Rambles).
En aquell moment de la meva vida decididament vaig deixar-me tocar per les pobreses (els immigrants sense papers, un tapís de nacionalitats i religions diverses; els avis sols, molt sols en els pisos més enfilats amb difícils i estretes escales, els marginats. Els grotescos i entranyables, els desencaixats i espavilats en el sobreviure, els ferits i els ensorrats, les dones de la vida enfonsades pels anys, el transvestit envellit, pantomima de molts, la gent que dorm al carrer i els lladres de pobresa i amb pobresa i els alcohòlics que passegen amb passeig sense altres parades i destí que les de l’alcohol que poden trobar). Allí vaig saber que, en els pobres, la pobresa existencial fa més soroll, però que tot humà té i porta pobresa. Per això amb més força vaig sentir la paternitat de Déu, l’únic que pot abraçar la nostra pobresa.
Fills de la furgoneta, llàstima que mai heu tingut a la capçalera del vostre llit les lliçons humanes de les Rambles; per descobrir l’ànima i la sagrada vida de cada persona. Maleït sia qui ha sembrat l’odi en els vostres cors. Però, per molt escandalós que soni, els fills de la furgoneta i els maleïts sembradors d’odis també els miraré amb els ulls de la fe en Crist, amb la mirada humana i espiritual que a les Rambles de Barcelona vaig aprendre.
