la vida, tard o d’hora, se sap tot i els secrets deixen d’ésser-ho. És així que acabo de confirmar un fet que, feia temps, em generava certa inquietud. Resulta que un grup d’antics companys d’escola es troben -de tant en tant- per compartir un tiberi. En fer alguna gestió per poder-m’hi acoblar, sempre rebia excuses i evasives. No volia creure que l’anomenat dret d’admissió fos exercit per un germà meu. A més a més, resulta que algun altre col·lega patia el mateix tracte. Intentant deduir-ne les causes -lluny de tota pedanteria- no he copsat altre argument que allò que es coneix com la síndrome de Procust. Una mena de gelosia, manca d’autoestima i enveja per part de qui se sent superat per altres. Em dol aquesta percepció, malgrat que no seria fidel amb mi mateix si no ho hagués confessat. Entenc que tots aquells que es deixen imbuir d’aquesta tenalla defugen el concepte de la responsabilitat. Prenen decisions equivocades i es posen en evidència. Es pot arribar a dir que, d’ells, se’n deriva la conseqüència de menystenir persones que palesen un grau de coneixements superior. El personatge ve de la mitologia grega. El nom pertany a un hostaler que mutilava els hostes l’alçada dels quals no s’ajustava a la mida dels llits. Fins que va ésser reptat per Teseu, que el pagà amb idèntic càstig. Els psicòlegs han estudiat aquests fets i abasten la seva influència a les àrees familiar, social, política i laboral. Ningú no ens pot apartar de somnis i il·lusions pel sol fet que altres es vegin incapaços d’assolir-los. Em sembla, però, que els qui pretenen aplicar aquest sedàs no sempre ho fan de forma conscient i els n’excuso. En tot cas, concloc dient que un bon gestor sempre ha de fer per triar persones amb més enginy, capacitat i criteri. Una manera ideal per créixer i innovar. Això comporta el propi risc que algun subaltern el puguin promocionar i perdre’l. Si en trobem algun d’afectat per aquesta patologia, val més passar de llarg. Poden ésser com el gos de l’hortolà. Ni fan ni deixen fer.
