Des de 2010, any en què el govern espanyol va deixar el nostre Estatut reduït a la mínima expressió, he participat cada vegada a les manifestacions multitudinàries en què hem reclamat els nostres drets. Han passat set anys: jo llavors tenia 66 anys i ara en tinc 73. Sí, senyors antiindependentistes, teniu tot el dret de ser-ho, però no a burlar-vos de les nostres reivindicacions, ni a infravalorar-les dient que el “souflé” es desinfla, ni a dir-nos que volem fer les coses massa de pressa. Per a mi, Espanya no ha estat mai “patria común de todos los españoles”, com diu la Constitució espanyola, perquè la meva pàtria és Catalunya, un país format pels catalans nascuts aquí i també per aquells que, havent vingut de fora, s’han fet seu aquest país i l’estimen. I no sols ens encoratja el nostre passat, sinó que també pensem en un futur millor en què els nostres joves gaudeixin de millors condicions de vida i siguem nosaltres mateixos qui decidim i no un Estat que ens ignora i que no ha donat mai senyals d’estimar-nos. Espero, doncs, amb una gran il·lusió el dia en què puguem ser lliures i decidir el nostre futur. Serà un dels dies més importants -si no el més important- de la meva vida. Malauradament, algunes de les persones més grans o malaltes ja se n’han anat, però, durant aquests últims anys, altres de joves han arribat a tenir l’edat de votar. Prego sovint perquè els que tenim aquesta il·lusió puguem veure-la realitzada aviat. Sóc veïna i usuària del parc de Sant Jordi, pel qual passejo sovint amb el meu gos, i escric aquesta carta per explicar la situació de sobreexplotació i maltractament a què està sotmès aquest espai. Durant el curs escolar trobo nens al migdia al parc, grups escolars de 30 o 40 nens. Amb poques excepcions els nens estan corrent, cridant, tirant-se ampolles d’aigua els uns als altres o pujant als arbres, entrant als parterres de plantes i aixafant tot el que troben. I això sense que els seus professors o responsables hi intervinguin. Aquesta situació es repeteix en els pícnics i festes que se celebren sovint a l’àrea destinada a això, amb els clients del bar instal·lat dins el parc i ara amb els grups d’esplai.En totes aquestes situacions, els nens estan sense supervisió de cap tipus. Si a això afegim els gossos deslligats també sense supervisió que furguen i arrenquen les plantes i els excrements que no es recullen, tenim un escenari francament complicat per a les persones que volem passejar i gaudir de la tranquil·litat del parc. I m’agradaria recordar que el parc de Sant Jordi no és una extensió d’esplanades d’herba i arbres com Vallparadís, sinó un jardí amb parterres i plantes ornamentals com roses, la qual cosa el fa més fràgil. Jo em pregunto: per què hem de suportar els decibels de soroll que provoquen 70 o 80 nens corrent i cridant? Per què hem de caminar esquivant nens que corren sense mirar, ampolles d’aigua i pilotes volant descontrolades, patins i bicicletes a bona velocitat en un lloc que és públic i en el qual s’han de respectar unes normes de convivència que, a més, estan detallades en uns panells informatius col·locats a les entrades del parc i que, pel que sembla, ningú llegeix i si ho fan els ignoren? Sé que l’incivisme és molt difícil de combatre i que, sovint, només es poden reparar els seus danys i netejar la seva brutícia. Però les activitats que abans he esmentat es produeixen a hores molt concretes i crec que la policia municipal hauria de recordar als adults que hi participen que existeix una normativa a respectar perquè tots puguem gaudir d’un parc preciós que alberga a més un monument que visiten moltes persones que haurien de poder admirar també els jardins cuidats i ben conservats que els ciutadans mereixen.
