La reducció d’edicions estiuenques del diari fa que no hi torni a haver aquest mitjà fins al proper dissabte. Un parell de dies abans, haurem celebrat -amb tota solemnitat- la festa de sant Llorenç. Un dels set diaques de Roma, on el martiritzaren, cremant-lo en una graella (el 10 d’agost de 258). Heus ací, justament, el contingut de la placa del nomenclàtor que hi ha al carrer que Terrassa té dedicat a la seva figura. En tot cas, a nivell local, la grandària del personatge ve donada per la talaia del massís que domina la vila, amb una alçada de mil cent quatre metres. Ancorat dins el parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, el paisatge és encisador. El conformen cingles i conglomerats rogencs que contrasten amb la verdor d’un arbrat que inunda valls i canals. Tot plegat configura una superfície protegida que abasta tretze mil set-centes hectàrees. Déu n’hi do!
Al seu cim, trobem un edifici romànic dels segles X i XI. Havia estat la seu d’un antic monestir benedictí, que mantingué el culte fins a l’any 1804. Cinc anys més tard -amb motiu de la Guerra de la Independència- les tropes de Napoleó ho van arrasar tot. A partir de llavors, es produí un lent i progressiu enrunament del recinte. Sort, encara, que els pagesos de la rodalia mantingueren la flama de l’aplec anyal en senyal de companyonia i per homenatjar el sant.
El 1868, Mn. Vergés (rector de Sant Llorenç Savall) encetà una restauració de les instal·lacions. Així, fou possible reprendre el culte. D’aleshores ençà, l’aplec del 10 d’agost forma part d’una tradició centenària que mai ningú no ens podrà prendre. El lligam de Terrassa, Matadepera, Sabadell, Castellar del Vallès, Sant Llorenç Savall i altres petits nuclis de la zona ho fa possible. Tal com la força del rocam, bo és -cada any- arrelar l’embranzida de l’esdeveniment. Tots hi som convidats. Sobretot perquè hem de fer front a una societat cada cop més secularitzada. En aquest punt, potser caldrà que el clergat assumeixi postures i criteris un xic més oberts i actualitzats a l’esperit que vol implementar Roma.
Dic això, quan una afirmació semblant -en un article meu, de fa quinze mesos- em generà una batussa surrealista i inquisidora per part de la jerarquia. Se’n derivà una sanció que encara dura i que no puc entendre.
