M’agrada el futbol. Des de petit, quan anava a veure els jugadors del Terrassa, els Brunet, Capó i companyia. Fins i tot vaig anar a veure el Bio! I els partits internacionals del Masdefiol amb Bayern inclòs! Però sobretot m’agrada el Barça, especialment el Barça compartit a casa amb els petits de la família i amb els grans. Aquests darrers anys hem gaudit tant que ens sembla que no pot ser. Fa temps que penso que el que passa políticament a Catalunya té bastant a veure amb un ànim contagiat d’un futbol guanyador que no havíem tingut mai des dels anys del Kubala, el Ramallets, Biosca i resta del gran Barça de les cinc copes. No en sóc soci i sempre he anat al camp a tongades marcades per la generositat dels amics. És un orgull anar pel món i sentir una gran estima pel Barça. Em passa molt sovint que el Barça obre converses de negoci o de conveniència. El futbol em distreu i puntualment m’apassiona.
Però no m’agrada el que ha passat amb Neymar. No crec que el club en tingui cap culpa. No vaig per aquí, ni participo de cap fília ni fòbia envers les faccions caïnites del Barça. Els jugadors poden venir i marxar, però en el tema dels diners hi ha d’haver límits i en aquesta ocasió del Neymar al PSG s’han traspassat totes les fronteres. Conec bé les regles del mercat, sóc consultor d’empreses i cada cop em sento més liberal en el món de la política i l’economia. Però penso que, en un món on hi ha tanta necessitat, exhibir aquesta desmesura és obscè. El futbol i tot el que l’acompanya han perdut el sentit de l’equilibri i es mou per batzegades de gent que ha fet els diners sense treballar i que a més representen un Estat que desperta interrogants de tot tipus. L’operació Neymar ja no és del futbol internacional, és una operació del futbol global que té tant de geopolítica com d’esport.
I, si el Barça respon ara amb una compra precipitada i desmesurada d’un futbolista, només engreixarà una espiral que no té aturador. Pagar 180 milions per un jugador tan jove com Mbappé és una desmesura descomunal com ho ha estat que es paguessin 80 milions per un jugador com Morata per aterrar al Chelsea, bon davanter, però res diferencial per justificar aquestes quantitats.
Davant d’aquesta desmesura proposaria tornar als principis. I posar una mica de paciència. Continuem tenint Messi, el millor jugador de tota la història del futbol, i continuem tenint un patró de joc des de Cruyff. Podem perdre la propera Lliga però no caldria perdre la dignitat amb operacions desproporcionades. Trobo a faltar el lideratge suficient com per donar un cop de puny sobre la taula i apostar per la Masia. Som on som pels Guardiola, Puyol, Xavi, Iniesta, Busquets, Piqué i per Messi. Som on som per la Masia, no podem perdre un patró que a més de ser rendible esportivament és diferent i és moralment sostenible. Hauríem d’apostar per jugadors de la Masia i tornar a resar perquè sortissin de la intel·ligència dels que hem tingut als darrers anys.
El Barça té una gran oportunitat. La fortalesa consisteix a no tornar-se boig. El lideratge consisteix a fer apostes de futur i no cremar diners com ja va passar amb Figo i les reaccions amb calent del president Gaspar. El Barça va millor si és un equip que no pas un conjunt d’individualitats. Aquí hi ha la clau de per què el Barça de Messi apallissa en títols assolits el Madrid de Cristiano. El Madrid no ha estat un equip sinó un grup a l’entorn d’un dels egòlatres més patètics de l’esport, gran jugador, gran egòlatra. Un home que ha volgut obsessivament igualar-se a Messi en tot, fins i tot en els escàndols fiscals. Res a veure amb el gran Madrid de la Quinta del Buitre, allò era un gran equip.
Portar un club com el Barça ha de ser molt complicat. Encara més en un país on tots portem un entrenador dintre. Però hi ha grans oportunitats i ara el Barça està davant de l’oportunitat de tornar a ser diferent, com ho va ser amb la Masia, com ho va ser amb l’aposta per Unicef. És el moment de la serenitat i de deixar fer a un entrenador nou que sembla una persona cabal. Una certa estratègia de la serenitat ben explicada em semblaria molt més coherent i després, quan corri la pilota, pot passar de tot. O és que el Madrid va començar a guanyar quan va arribar Gareth Bale? Tot és massa atzarós com per apuntar-se a aquesta espiral de desmesura. No és moment de perdre el nord, sinó de recuperar-lo.
Per un dia he parlat de futbol, ja em perdonaran. Bon estiu.
