A punt de començar unes desitjades i merescudes vacances llegeixo que a Barcelona es pretén revocar la normativa que prohibeix jugar a futbol al carrer o més aviat en aquelles places on l’espai i les condicions ho permeten. Sembla que es vol revisar l’ordenança que prohibeix el joc de pilota i similars on les multes previstes són del tot desproporcionades i en els darrers anys alguns/massa espontanis les han patit de forma directa i contundent. El govern d’Ada Colau ens n’ofereix una de freda i una de calenta i almenys no podrem dir mai que no estem sempre a l’aguait de nous imprevistos i sorpreses. En aquest cas ho considero una agradable sorpresa i una desitjable realitat. Sovint sembla que, segons com ens llevem, decidim alguna cosa o una altra. També no hi ha dubte que menar una ciutat com Barcelona no deu ser pas gens senzill i més si hom ha vist els toros des de la barrera i ara toca baixar a la sorra i enfrontar-s’hi. La revisió de les ordenances sobre l’ús i jocs en els espais públics em porta records d’infantesa sobre el que fou el nostre particular ús i profit.
Ja m’he manifestat en anteriors ocasions sobre la importància del carrer per a molts de nosaltres. El carrer ho era tot i de finals de juny a finals de setembre hi passàvem la major part del temps. Més ben dit des de Sant Joan fins al primer d’octubre, que era festiu. Les escoles començaven el dia 2 i per això algunes han o haurien d’haver celebrat el corresponent aniversari de la seva creació.
El carrer era el nostre espai natural durant tot l’estiu i també bona part de l’any. Per descomptat el joc prioritari era el futbol i els partits resultaven inacabables. La importància de viure en un barri de tota la vida com Ca n’Aurell permetia aquesta magnífica possibilitat esportiva de què no podien gaudir els meus amics del centre de Terrassa. Al carrer Major he vist esquiar però mai jugar a futbol. Els carrers no eren asfaltats i amb quatre pedres fèiem les porteries. Si faltaven alguns dels convocats canviàvem l’orientació del camp i llavors les portes dels garatges esdevenien l’espai dels porters. Els crits d’alguns veïns encara s’escolten. D’aquesta manera podies tenir, perfectament, tres o quatre camps previstos per desenvolupar partits de matí, tarda i vespre.
Jugàvem hores i hores però sempre estàvem a tocar de casa i això permetia entrar per agafar el berenar i continuar amb el matx. El berenar també mereix un capítol propi i em sap greu que alguna vegada ho havia proposat com a treball de recerca però sembla que els alumnes palesaven un absolut menyspreu per un tema considerat banal. Per a la recerca també hi ha paladars prou refinats. El pa amb vi i sucre o el pa amb oli i xocolata no té preu des del punt vista gastronòmic. Res a veure amb els berenars actuals colorits i endolcits. Els carrers ja no són aquell meravellós espai perquè el moviment de vehicles es constant i, òbviament, perillós. Potser hi ha places a la nostra ciutat i arreu on es pugui recuperar el futbol de barriada i tant de bo que el binomi joc/civisme funcioni com a alternativa en uns temps prou complicats i peculiars. La tolerància i l’entesa sempre han de superar la repressió i el càstig. És qüestió d’entendre’s.
