Josep Maria Benaul és un dels grans historiadors de Catalunya. Poques persones he conegut en aquest món amb la seva professionalitat, amb una forma tan estricta de tenir cura dels detalls i de ser rigorós amb la recerca històrica. Sempre ha bregat contra la banalització de la història, contra els que la despatxen des de la inexactitud o des de la indolència intel·lectual. Ha estat un dels meus referents de la llista curta quan em dedicava a la història. Els seus escrits sobre l’economia industrial són obres que seran pilars sòlids per a les futures generacions d’historiadors. Fa anys va escriure algunes contribucions extraordinàries sobre història local de Terrassa. El seu text sobre la Batalla dels Escolapis del segle XIX, l’he rellegit vàries vegades darrerament pensant en tot el que està passant amb l’Ajuntament i Mina d’Aigües. Ajuda a posar perspectiva a les coses i a reduir els nivells de sectarisme. És qui millor ha explicat com es va formar la classe industrial terrassenca amb diferència.
Gràcies a una amistat a prova de tot temps, Benaul em comparteix coses que continua escrivint. La seva darrera producció és una obra curta, encara no publicada, sobre l’alcalde Marcet de Sabadell ("Més Marcet! L’alcalde i la repressió de postguerra") que és una petita joia d’un historiador en la seva maduresa. A Terrassa hem tingut banquers, industrials, futbolistes i abats de Montserrat amb el cognom Marcet però, quan parlem de l’alcalde Marcet, parlem de Sabadell i d’una figura molt interessant i molt complexa dintre la complexitat franquista. I d’això va el text de Benaul, de la complexitat del personatge. Marcet fou alcalde de Sabadell de 1940 a 1960.
Haig de reconèixer que per a mi el personatge de Marcet era molt atractiu i no per una qüestió de cognom i menys encara de cap relació familiar. El poc que vaig investigar d’ell em va captivar. Era interessant perquè em demostrava que també dintre dels franquistes hi havia diferències. A l’alcalde Marcet, no el vaig conèixer però sí que vaig conèixer bastant un altre alcalde especial i abassegador de Sabadell, el Toni Farrés, que també era heterodox i que anava molt més enllà del perímetre polític que se li atorgava com a natural. Eren dos sabadellenquistes de primera divisió, molt allunyats ideològicament, però segur que una conversa imaginària i impossible entre ambdós donaria per a molt.
Benaul explora la personalitat de Marcet sempre deixant clar que era un franquista recalcitrant, un franquista però que la publicació de les memòries depurades per la censura (immediatament després de morir) van suposar un escàndol per als sectors més tancats del règim que el consideraven un text políticament indigerible. Extrec alguns dels paràgrafs que m’han semblat brillants de l’article: "Era un home decidit, que fins i tot podia ser abrupte en ocasions, sovint sincer, i sempre accessible. Aquestes qualificacions, especialment la darrera, no eren poca cosa en tractar-se de la primera autoritat local en un context dictatorial, on sovint l’administració pública era percebuda pel ciutadà corrent -més encara si pertanyia als vençuts- com un àmbit més aviat hostil. Potser una de les raons de la popularitat de Marcet, amb totes les cauteles aplicades al terme, era que va ajudar molta gent a trampejar les tanques administratives existents. En les memòries diu que el seu despatx sempre estava obert i les evidències semblen confirmar-ho. A més, usava els mitjans de comunicació (periòdic i ràdio locals) per connectar amb la població mitjançant els ‘Diálogos con el alcalde’, un recurs d’una personalitat que se sentia còmoda en el contacte directe i que alhora tenia certa tirada al populisme".
"Un altre aspecte a tenir en compte en la personalitat de Marcet és que sempre va estar animat ‘por este espíritu localista que tengo a honra ostentar’. El recurs al localisme era corrent en alcaldes d’altres ciutats, com s’ha encarregat de mostrar Martí Marín. El que cal precisar és la manera com s’exercia. Potser també en Marcet hi havia certes singularitats. Cal pensar en la displicència amb què considera els fabricants sabadellencs residents a Barcelona. O examinar el seu paper i compromís amb el Centre d’Esports Sabadell (l’havia presidit durant la II República i ho va tornar a fer en vàries ocasions en la postguerra), quan l’equip de futbol comptava amb més afició i seguiment. O el menyspreu vers aquells burgesos, especialment vers alguns que es deien catalanistes, que feien parlar els fills en castellà ‘con este acento cursi y ridículo con que lo habla cierta gente bien de Barcelona’. O veure com valorava algunes especificitats locals (homes versus senyors, mobilitat social, importància de la classe mitjana, moderació social…) que han configurat l’imaginari del sabadellenquisme tradicional, amb les quals s’identificava plenament."
Espero que molt aviat es publiqui aquesta obra curta però no menor de Benaul. Sobre els mateixos anys en què Marcet va ser alcalde es pot escriure una història casi novel·lesca sobre les disputes per l’alcaldia de Terrassa entre els sectors més moderats (salistes poc falangistes entorn Josep Badrinas o els d’Acció Catòlica) i el sector radical que mai va arribar a l’alcaldia liderat per Lluís G. Ventalló i Emili Matalonga. Hi va haver alcaldes interessants (encara recordo les converses amb Quimet Amat). L’alcaldia franquista llarga de Terrassa va ser la de Josep Clapés, industrial i franquista com Marcet però al costat d’aquest una figura menys complexa i gens heterodoxa.
