Potser no podrem arribar a entendre/explicar mai, malgrat rigoroses aproximacions, com la societat alemanya dels anys trenta va tenir una actitud conjunta de total menyspreu, violència i destrucció col·lectiva vers la població jueva i tot el que l’envoltava. La lògica incomprensió dels fets no pot evitar, ans al contrari, la denúncia dels seus protagonistes. Cal assenyalar/denunciar-ne els responsables. De fet és impossible entendre aquesta febre d’aniquilament vers tot un món que has compartit i que explica d’allò més els orígens culturals i històrics del teu país. La visita de diferents i extraordinaris museus sobre judaisme a Berlín, Varsòvia… et permet comprendre i agrair la història d’un poble d’ancestral i total arrelament intel·lectual i religiós a la història del Vell Continent. No podem explicar Europa sense la història del poble jueu, de la seva cultura, costums i religió. Aleshores, la pregunta: com va poder succeir tot allò? Com fou possible aquell acarnissament amb una comunitat que és part de la teva història, de la teva vida i que podien ser els teus veïns, amics, comerciants/botiguers o companys de jocs d’infantesa com va succeir amb el mateix Hitler pels carrers de Linz i Viena? No em val l’argument únic d’un antisemitisme arrelat en el temps i l’espai.
El perquè se’ns resisteix, és obvi, però hem avançat amb el qui ho va fer. Amb saber quins foren els botxins. Durant molt de temps es va difondre el discurs del desconeixement i de la ignorància. El discurs de no en sabíem res i que tot era cosa de fanàtics i eixelebrats, que havien perdut el senderi davant el missatge hipnòtic i encisador de Hitler i els seus col·legues, era moneda corrent en la societat alemanya. Total desconeixement o també la remenada “obediència deguda” que eximeix de tota responsabilitat. La historiografia ha fet possible, amb el decurs dels darrers anys, que els arguments inspirats en el desconcert, desorientació i sorpresa no tinguessin cap validesa. La societat alemanya fou culpable a tots nivells i en la majoria d’actuacions i actituds. La gent semblava embogir en un ritual sanguinari i monstruós. Cal encarar-se amb aquesta realitat i admetre una complicitat d’infinita perversió en l’extermini de la població jueva i en la participació terrorífica en tota mena de massacres i assassinats. No hi ha d’altra alternativa que emmirallar-se/encarar-se amb el passat. S’ha desmantellat l’escenari de la hipocresia.
Aquella criminal quotidianitat tenia com a protagonistes professors universitaris, intel·lectuals, professionals diversos i gent suposadament respectable de tota mena d’oficis i procedències. El nazisme fou quelcom irradiat i contagiós que no va tenir massa acotaments i excepcions entre la societat germànica. El seu èxit es traduí en la justificació en les actituds i respostes del personal. Cal fer-ho pel bé d’Alemanya.
La història d’aquesta temàtica és crua i adversa però a la vegada ens cal un reconeixement molt gran vers tots els historiadors que s’han endinsat en aquest entrellat de terribles implicacions i de monstruoses argumentacions. L’obra d’en Daniel Jonah Goldhagen “Los verdugos voluntarios de Hitler” (1997) fou un pas gegantí a explorar accions “normals” per part d’alemanys “corrents”. Ens cal considerar també el treball d’en Nicholas Stargardt “La guerra alemana. Una nación en armas (1939-1945)” (2016), amb clares referències a la responsabilitat del poble alemany i a l’espoli obert, paranoic i sistemàtic dels béns i propietats del poble jueu. I potser ara ens arriba una obra quasi definitiva sobre tota aquesta temàtica i on es segueix amb la denúncia oberta i directa dels que suposadament haurien d’haver actuat d’una altra manera per formació, principis i nivell social. Amb l’obra de Christian Ingrao “Creer y destruir. Los intelectuales en la máquina de guerra de las SS” (2017), ens apropem d’allò més a la malèfica combinació entre el món intel·lectual i les accions genocides dels seus representants. Les sospites deixen de ser-ho i avancem d’allò més en un capítol molt dur i difícil de la nostra història contemporània. No podia ser d’una altra manera.
