A finals de maig, va fer tres anys de la irrupció de Podemos. S’havien inscrit al registre tan sols tres mesos abans. A les eleccions europees, donaven la campanada, amb cinc escons del Parlament Europeu (contra C’s, que en va treure dos). Semblava que començava el declivi bipartidista de PP i PSOE. Amb un pressupost limitat i de la mà d’en Pablo Iglesias, professor universitari de 35 anys llavors. Trencava esquemes. Ha plogut molt d’aleshores ençà. Aquell promès "atac a la casta" s’ha diluït, en base a una conducta estereotipada. Prima més la pròpia imatge de l’ego personal que l’avenç social global. Li agraden els micròfons i les càmeres més que la llet als bocs.
A partir de llavors, va pretendre explotar l’avinentesa del proselitisme. Començaren a sorgir "bolets", a tall de formacions prou esbiaixades. Alguna, de la mà d’un populisme cridaner i llampant, ha assolit fites impensables com l’alcaldia de Barcelona.
De bon començament, va fixar un parell d’eixos vertebradors: allunyar el seu discurs del moviment social derivat de l’acampada de la Porta del Sol (Madrid, 2011)… I marcar distàncies amb IU per dinamitar el partit socialista. Aquest darrer punt no calia. Ells mateixos -de la mà de la pròpia incoherència dels anomenats barons- li ho van apamar.
En aquesta llarga travessa del desert, la teoria del "tants caps, tants barrets" no es veia prou reeixida. La formació semblava una olla de grills. No quadrava massa veure-hi una direcció bicèfala. Fins que el propi líder es va carregar la figura de n’Íñigo Errejón. La jugada mestra s’amagava en un sidral de primàries on es votava tot i més.
Quan el PP tractava d’aconseguir formar govern, en cert moment ell va tenir la clau de la situació. Però el van trair l’orgull i la incoherència. Enguany, ha tornat a la càrrega. A riu regirat, pretenia enlluernar de bell nou els socillestos, amb la riota d’una moció de censura. No hi va haver fumata blanca. La seva estratègia -que sembla de bocamoll- estava condemnada al fracàs. Valdria la pena que es plantegés què s’entén per política. Per aconseguir allò del que els jutges no troben la clau: l’honestedat, l’exili de les corrupteles, la dedicació i el compromís social envers els més desfavorits.
