Aquest Festival Grec 2017 ens està deparant sorpreses en la dansa amb espectacles meravellosos com el del grec Dimitris Papaioannou, però també en el món del teatre de text, de la paraula. Entre les joies de la corona hi ha el text de Pau Miró "Un tret al cap", que aquests dies es representa amb gran èxit de públic i crítica a la Sala Beckett. L’autor d’obres com "Singapur", "Victòria" o "Plou a Barcelona" fa un pas més en la seva carrera amb una peça que busca els espais interiors i vulnerables de l’ésser humà. 90 minuts de bon teatre interpretat per tres actrius que insuflen vida als personatges. Es pot considerar "Un tret al cap" com una peça teatral que fa un retrat de l’estat del periodisme en l’actualitat: la precarietat laboral, l’arribada d’internet ha suposat un canvi en les redaccions i en la forma en què s’enfoca el treball del periodista, la poca investigació, el no qüestionament de les fonts, l’impacte de la postveritat en la qual és difícil distingir la mentida manipulada de la veritat, l’enfonsament de la bombolla financera implica que l’empresa pren mesures amb les plantilles, menys personal per a la mateixa feina, el canvi generacional, la jerarquia, la manca de llibertat professional. Aquests són els temes de fons que aborda Pau Miró en aquest drama. Un drama amb grans dosis d’ironia i tendresa al cinquanta per cent. Aquesta barreja de ficció realista i sàtira ens deixa espectants des del primer minut. Molt allunyada de la temàtica de la seva anterior obra Pau Miró ens ofereix una aguda observació de l’estat de l’ofici de periodista i l’estat de salut de la premsa. Tres dones amb un fi sentit per la ironia i el sarcasme. Ja no recordo l’última vegada que una obra de text m’ atrapés en les seves urpes d’una manera tan viva i tan vulnerable.
L’Emma Vilarasau interpreta una periodista de fama i amb una carrera a l’esquena que és acomiadada del diari on treballava i en el qual havia aconseguit premis importants. Viu amb la seva germana, escriptora de contes infantils, amb una malaltia terminal i que li serveix de consciència, de martell que qüestiona o matisa les forma de veure el món; aquest personatge està interpretat per una esplèndida Imma Colomer, al costat d’elles apareix la jove periodista que intenta obrir-se un camí a cops de destral, la Mar Ulldemolins. La jove que aspira a convertir-se en una periodista amb treball se les enginya per introduir-se entre les dues germanes. Ella afalaga, atrau, sedueix, però també traeix, com en l’obra de Joseph L. Mankiewicz "Tot sobre Eva".
Els tres personatges de l’obra de Pau Miró fan que es plantegin l’ètica i la responsabilitat individual davant de la realitat. La direcció de l’espectacle busca des de la mentida que és el teatre un punt de veritat o de connexió amb la realitat, i, sens dubte, ho aconsegueix. En aquesta recerca aconsegueix un equilibri que dóna als personatges una profunditat que els fa pròxims a l’espectador.
Les notes del piano ens obren les portes d’un pis vintage en què ens qüestionem el que ens passa tant socialment com individualment a través d’un treball com el del periodisme que està canviant tant com la nostra percepció de la realitat.
