La setmana passada reflexionàvem sobre la paciència a partir de l’experiència del teòleg dominic P. Yves Congar. Avui continuem la reflexió perquè cal aprendre a cultivar la paciència en un món tan impacient com ho és el nostre. Recordem, en primer lloc, que amb la paraula paciència es descriu la capacitat per tolerar i superar una determinada situació adversa sense alterar-se i també significa la capacitat de dur a terme diferents tasques i projectes sense permetre que l’ansietat ens en faci perdre l’objectiu; també es refereix a la calma amb què es desenvolupa una activitat que demana precisió i minuciositat. D’altra banda, guarda una relació estreta amb la pau i tranquil·litat. La persona pacient és tolerant i suporta les diferents situacions de la vida sense perdre el control, mantenint la serenor.
A vegades es confon la paciència amb la passivitat, però això és del tot incorrecte. La passivitat és la manca de compromís davant dels obstacles i problemes de la vida que cal resoldre; la paciència, en canvi, és sinònim de fortalesa, de perseverança, i és indispensable per al desenvolupament personal i professional. La paciència no és evadir-se davant les dificultats i contrarietats, sinó afrontar-les sense nerviosisme. És una virtut imprescindible per a pensadors, artistes, literats, investigadors, i ja no diguem en el cas dels educadors. Com deia santa Teresa de Jesús en el seu castellà, "la paciencia todo lo alcanza"; amb ella és possible arribar al final d’un projecte sense fracassar portats per l’ansietat. Passa el mateix quan una feina requereix molta concentració o esforç: en aquests casos es necessita paciència per no cometre errors o acabar abandonat el treball abans d’acabar-lo.
Les dificultats formen part de la nostra existència: en algunes ocasions ens trobem davant de problemes importants que hem d’afrontar i de resoldre. Cada problema té la seva solució, certament, i és qüestió de trobar-la, perquè les dificultats i problemes de camí de la vida esdevenen reptes, desafiaments, oportunitats de superació i de creixement. A vegades la nostra reacció és mirar cap a una altra banda i no afrontar-ho i també ens equivoquem. La paciència ens ajuda a fer front a les situacions, als problemes, a guarir les ferides profundes, a estar atents a la realitat, a la vida, a superar les pors. La paciència és mantenir-se, és fortalesa, perseverança.
La paràbola de la llavor que creix tota sola (cf. Mc 4,26-29) ens ensenya que hem d’adaptar-nos al ritme que la vida segueix. La llavor que es diposita a la terra té el seu ritme, brota i creix per si mateixa tant si el pagès està tranquil com si s’impacienta; de la mateixa manera donarà fruit seguint el seu propi dinamisme sense que el llaurador sàpiga com. En tot cas, és important saber esperar amb paciència, perseverança i fortalesa. Sant Pau exhorta els cristians de Colosses (cf. Col 3,12) a revestir-se de compassió entranyable, bondat, humilitat, mansuetud, paciència. Encara més, explica als cristians de Roma que per mitjà de la paciència arribem a ser dignes de l’amor del Déu compassiu, i ens glorifiquem fins i tot en les tribulacions, sabent que la tribulació produeix paciència i la paciència produeix esperança (cf. Rom 5,3-5).
L’autor és el bisbe de Terrassa
