L’historiador Josep Puigsech (Granollers, 1972), terrassenc d’adopció, ha publicat “La Revolució Russa i Catalunya” (Eumo editorial), un llibre sobre quin va ser l’impacte a casa nostra d’aquella revolució bolxevic. A l’obra, el docent universitari relata com Francesc Macià va viatjar a Moscou per demanar el suport revolucionari al seu pla separatista català.
La nit del 25 al 26 d’octubre del 1917, a Petrograd (el nom russificat de la històrica Sant Petersburg), el Comitè Militar Revolucionari del soviet de la ciutat va assaltar el Palau d’Hivern. Just uns mesos abans, el febrer del 1917, una altra revolució ja havia derrocat el tsar, el totpoderós emperador de Rússia. D’aquella nit transcendent a Petrograd va sorgir l’anomenada “Revolució Russa”, que va significar la primera experiència d’implantació, a peu de carrer, dels principis teòrics del marxisme.
Per què la Revolució Russa és, segons vostè, l’esdeveniment que determina tot el segle XX?
Només cal mirar les etapes històriques d’aquest segle. Entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, el principal moviment novedós és el feixisme, que té, en el seu ADN, l’anticomunisme. I la Segona Guerra Mundial és una guerra en què l’Alemanya nazi i els països feixistes volen liquidar la Unió Soviètica. Hitler mateix tenia per objectiu esborrar del mapa Leningrad (Sant Petersburg), on s’havia produït la Revolució Russa.
I després de la Segona Guerra Mundial arriba la Guerra Freda. Un món dividit en dos blocs, el dels Estats Units i el de la URSS.
Aquest és un període que comença el 1945, però s’allarga fins al 1991. Per tant tot el segle XX està marcat per la revolució del 1917.
Van tardar molt a arribar, a Catalunya, les notícies d’aquella nit revolucionària a Rússia?
No, va ser un procés extremadament ràpid per a l’època. Les notícies del que estava passant a Rússia van arribar a Catalunya uns dos dies després que es produïssin els fets, a través de les informacions que oferien diverses agències internacionals de notícies.
Es va percebre de seguida, aquí, que aquella era una revolució de caràcter comunista?
No. En un primer moment, els fets es veuen des de Catalunya com una revolució de maximalistes, és a dir, de gent que enderroca el govern que uns mesos abans havia acabat amb el tsarisme, i ara obre una porta a la radicalitat. Aquesta percepció canvia l’any 1919, quan es funda la Internacional Comunista i ja es clarifica que aquella és una revolució que vol estendre el comunisme arreu del món.
Es veu amb bons ulls la Revolució Russa des de Catalunya en les setmanes posteriors al seu inici?
A Catalunya, la reacció és immediata. Es té la sensació que aquella insurrecció pot sacsejar un context català i espanyol que el 1917 ja és prou complex. I el sentiment majoritari és d’oposició a la Revolució Russa, ja que es veuen aquells insurrectes com a radicals en termes socials. També es pensava en les conseqüències que podia tenir per a l’economia catalana que Rússia sortís de la Primera Guerra Mundial, com volien els revolucionaris, ja que hi havia empreses catalanes que subministraven material als països en conflicte. Només els anarquistes i grups republicans liberals favorables als canvis socials n’eren partidaris.
Al llibre explica la visita de Francesc Macià al Kremlin, a Moscou.
Hi va anar el 1925 (Macià havia estat diputat a les Corts. Seria president de la Generalitat el 1931). Volia buscar el suport dels comunistes per fer una insurrecció a Catalunya i a la resta d’Espanya a fi d’enderrocar la monarquia i impulsar la separació de Catalunya d’Espanya. Més tard ja es veuria si Catalunya esdevindria un Estat independent, confederal o federal.
Però Macià no va sortir-se’n…
Perquè Macià era un home del segle XIX i amb una mentalitat del segle XIX, que va demanar suport a uns revolucionaris del segle XX, amb mentalitat del segle XX. És a dir, Macià planejava un pronunciament militar clàssic del segle XIX per a Catalunya, i aquesta idea va topar amb un projecte marxista, concebut com una revolució social, que ja no tenia res a veure amb l’antiga mentalitat del XIX.
Però els revolucionaris russos no estaven a favor del dret a l’autodeterminació dels pobles?
Aquest argument, l’usa Macià per demanar-los ajuda financera. Però els revolucionaris russos parlen d’autodeterminació pensant en l’alliberament dels pobles que formen part dels grans imperis del centre i l’est d’Europa, com el rus, l’austrohongarès o el germànic. I volien que aquest alliberament nacional anés unit, a més, a una revolució social comunista.
Aquesta revolució era possible a la Catalunya del moment?
Macià va ser honest, i els va dir que la revolució no era possible a Catalunya, ja que la mentalitat dominant dels catalans era la de petits propietaris. Al final, els diners dels soviètics per a la causa de Macià no van arribar mai. Cal dir, però, que Macià va trucar a les portes del Kremlin com a última opció. Abans havia tractat d’aconseguir molts altres suports internacionals. Però la hipotètica separació catalana va obtenir un rebuig genèric de les forces polítiques i socials europees de l’època.
Quina herència queda avui de la ja centenària Revolució Russa?
Per exemple, l’Estat del benestar, que creix als anys de la Guerra Freda amb un clar objectiu: impulsar a l’Europa Occidental un model d’assistència social que no generi unes desigualtats tan grans com perquè una part de la població s’identifiqui amb el model soviètic. No és atzar que, des del 1991, quan cau el comunisme, els missatges constants que ens arriben sobre l’Estat del benestar és que no és viable econòmicament.