En el nostre imaginari, on s’amunteguen records i anècdotes de tota mena, també hi tenen cabuda un nombre infinit d’olors i sorolls que ens han acompanyat en les diferents etapes de la nostra vida. Faltaria més que tot això no fos important. Recordem imatges i converses però no podem menystenir aquell soroll que s’identifica amb la nostra infantesa o aquella olor que, per la seva singularitat i/o reclam, ha restat gravada en la nostra ment. Sovint parlem del soroll dels telers, aquell soroll constant i arreu que palesava l’activitat frenètica de la indústria tèxtil a la nostra ciutat. Era tan habitual que no hi donàvem més importància, el seu ritme no molestava ans al contrari, i ara el trobem a faltar d’allò més. Era part de les nostres vides. Ara no hi ha fàbriques, no hi ha maquinària, no hi ha res. Abans qualsevol carrer o barri no estava exempt d’aquest soroll que escoltàvem dia i nit. La ciutat és/era una munió d’elements i senyals que identificaven el món del treball, el lleure i la quotidianitat grisa i rutinària de la nostra infantesa i adolescència. La monotonia i un suposat avorriment esdevenien inventiva i diversió. Allò era màgia i de la bona. De les pedres, en fèiem les porteries de futbol; del carrer, un espai d’imaginació, i dels trastos vells, la millor foguera de sant Joan.
No sé si recordeu l’olor/pudor de les vaqueries que hi havia en diferents barris de la nostra ciutat. La història de Terrassa és també la de les vaques i estables i la de la lleteria de confiança on anàvem a comprar. A l’estiu, no cal dir que es detectava de ben lluny on hi havia l’establiment de torn. Les vaqueries eren tot un referent i resta per fer un treball que ens expliqui la importància comercial/ramadera d’aquesta activitat. Les vaques van marxar fa unes dècades però els records romanen entre nosaltres i hom no pot oblidar el vaquer de torn: cal Sala, en Justo, la Júlia, el Valentí o el meu bon amic Nando, repartint llet per les cases i carrers de Ca n’Aurell. El carrer era la vida. Ho era tot. D’allò no fa tant com tampoc ho fa d’aquells obradors de pastisseria, carrer de l’Era per exemple, on podies comprar productes/restes de brioixeria a tota hora i a més bon preu. Vaqueries, pastisseries… Tot un compendi i un contrast d’olors però sens dubte una part important de la nostra història com les fàbriques abans esmentades. Si algú treballava/freqüentava l’escorxador no podrà palesar indiferència en el seu testimoni davant d’aquell festival de sang i aquella moguda de bens, porcs i vedells que es posava en marxa cada matinada.
Calia estar preparat per a aquella olor especial i del tot "inoblidable". Tot això ja és història però ens manquen molts relats sobre aquesta temàtica que permetin entendre, quelcom més, un passat que sembla llunyà però potser no ho és tant.
Ara tenim una escenografia ben diferent sobre olors i respecte als sorolls. Les coses han canviat d’allò més. Ja vaig escriure que m’empaita, a diari, el soroll de les maletes per places i carrers. No m’hi acostumo. Detecto que hi ha olors que per la seva sensualitat pretenen captar els clients d’algunes botigues de roba. De moment, resisteixo. També ja sé distingir un comerç local de l’olor que es desprèn d’un comerç oriental. Aquests fan tots la mateixa flaire i ofereixen la mateixa fragància. També l’olor de certs "productes" que es fumen acaba impregnant l’ambient i col·locant el personal. Sens dubte ens trobem, per tradició o no, en territori marià. Han canviat sons i olors com també la nostra percepció de les coses. Del passat encara resta molt per explicar i conèixer. Qualsevol testimoni és un tresor prou valuós.
